Myblueheaven: Íntim i personal.

La incertesa

2009-08-11T19:59:00.006+02:00

La por davant la incertesa.

La incertesa ens genera un sentiment de por, de pànic davant de tot allò que ens és desconegut. És un sentiment humà, forma part de la nostra ment. Tot i això, hem de treballar per a superar aquesta sensació. Però, com ho podem fer ? com poder deixar de tenir por ?. Ho podem fer essent creatius, buscant nous reptes o bé omplint allò que n'és desconegut amb coneixements. No hem de dubtar de la nostra suficient intel·ligència, ella ens serà suficient per a aconseguir una ment creativa que ens ajudarà avançar, ens ajudarà a buscar coneixements per a no tenir por al nostre futur. Però, a part de tot això, no hem de rebutjar el fet de necessitar una ració de desconeixement que ens permetrà treballar cada dia una mica més per a tenir més coneixements. Sabem que tenim pànic quan no coneixem però també hem de ser conscients de la grata satisfacció que sentim quan aprenem o intuïm una cosa nova. L’existència de la incertesa ens ajudarà a buscar coneixement i creativitat i així convertir tot allò incert en alguna cosa ferma i segura. Però permetent que coexisteixi ja que ella serà un dels nostres motors per a continuar progressant.

Ser perfecte és millor que ser perfeccionista ?

2009-08-03T19:10:00.006+02:00

Ens és necessari diferenciar el que vol dir “voler ser perfecte” i el que implica “ser perfeccionista”. Per què ? Mentre voler ser perfecte vol dir aconseguir la millor versió d’una cosa, ser perfeccionista representa la persona que no para de buscar la perfecció. No para perquè està convençuda de que encara pot aconseguir més, que el que hi ha encara és millorable. El “perfeccionista” s’exigeix sempre més i mai està conforme i pensa que encara pot millorar, busca un grau de perfecció que no existeix i que mai podrà aconseguir. Totes les energies que hi inverteix són envà i això fa que, moltes vegades, ni es mogui per a aconseguir-ho.
Aquesta “imperfecció” (ser perfeccionista) és va configurant en la persona des de la seva infantesa, quan se li exigia constantment i d’una forma desproporcionada. Quan aconseguia quelcom se li exigia més, i així successivament, però mai sense cap tipus de recompensa o alabança. També pot ser que aquesta característica li vingui d’una infravaloració, que des de petit se li ha valorat pel que feia i no per com era i a més sempre comparant-lo amb algú altre.
Una persona perfeccionista és algú que vol arribar a un lloc però sense viatjar ni sense interessar-li quins camins ha agafat per arribar al destí.
Una altra possibilitat és que la persona se senti insegura i es torni temerós. Aquesta persona es percep fràgil, poc valuós, vulnerable
Fins ara em considerava algú “perfeccionista”, m’exigia el màxim perquè sempre hi havia algú de l’entorn que recriminava que el que havia fet o el que estava fent no estava bé, tothom es creia capaç i amb la potestat per a atacar-me sense donar opcions a cap tipus de “defensa”. Em tiraven la seva “basura” a mi i jo havia de recollir-la, amb els trossets esmicolats del meu cor, i portar-los a “reciclar”. Ara he après que moltes vegades és l'enveja que senten per veure'm a mi tal i com sóc, sense disfrassos, que el que intento fer és el millor possible, és l'enveja perquè hores d'ara no saben ni com sóc.

S’ha acabat !! Aquesta vegada m’he dit a mi mateixa: PROU !!!. Puc buscar “ser perfecte”, puc perseguir la meva millor versió, però deixant de ser “una perfeccionista”. Vull arribar a algun lloc però aturant-me allà on vulgui, vull retratar els instants de la meva vida que em donen felicitat, vull recórrer tots i cada un dels camins que em portin al meu destí i ser conscient de tot el que he caminat, de tot allò que he après de la vida.

Confiar en un mateix

2009-07-12T17:18:00.004+02:00

Què difícil se’ns fa per a uns sentir plenament que una cosa és possible i merescuda !.

Aquesta “falta de confiança” en un mateix ens converteix en persones falsament poc atrevides, ens amaguem en nosaltres i no mostrem el que veritablement som. Aquesta negativitat fa que lliurem menys del que podem. No podem parlar d’éssers humils ja que més aviat ens convertim en covards, covards per no ser capaços de mostrar-nos tal i com som, covards per deixar de lluitar per les coses que realment ens agraden o desitgem.
A l’altre costat tenim “l’excés de confiança”, allò que fa que ens convertim en personatges irreals i volem demostrar coneixements que en veritat no tenim ni estem disposats a tenir. Aquests si que s’atreveixen a tot, s’atreveixen per sobre de les seves possibilitats. A ells els hi vindria bé una mica d’humilitat.
Després de veure la dualitat de la confiança, ens preguntem: Doncs, quin és el punt d’equilibri ? Potser, hauríem de buscar el que clarament és possible i merescut. Reduir l’exigència de perfeccionisme que tenim en voler fer allò que classifiquem com a “bo” per a diferenciar-ho del que considerem com a “dolent”. Un primer pas seria acceptar-nos tal i com som i creure que totes les nostres actituds i possibilitats poden ser-nos útils. Un altre pas seria considerar que si volem confiar en nosaltres mateixos hem de saber afrontar-nos tant a l’èxit com al fracàs. Hem d’aprendre a confiar en la vida i en com són les coses.

Un amor jove

2009-07-10T21:36:00.005+02:00

La mirada dels seus ulls
reflecteix la intensitat
de l'amor que estan vivint.

Dins la plena joventut
va brotar un amor
que omplí els seu cors
d'harmonia i felicitat

Viuen la vida intensament
gaudint de la present joia
i pensant en un feliç futur.

Desitgen unir els seus cors
que les seves vides en sigui una
Desitgen junts caminar
mirant el mar, la lluna i el sol

Desitgen junts contemplar
el naixement d'un nou dia.

Els fruits de l'amor

2009-06-14T16:46:00.009+02:00

Del nostre amor,
de la nostra arrel,
floriren dos fruits.

Un amb els cabells
pintats d'or;
L'altre amb el color
de la terra.

Els dos amb uns ulls
plens d'innocència.
Els dos amb uns llavis
plens de somriures.

Un portà la plena felicitat
l'altre una immensa alegria
Això si, els dos
ompliren la nostra llar
de joia i harmonia.

Per als dos hem viscut,
per als dos hem lluitat,
per als dos hem cuidat
el nostre estimat amor.

by volcagarrotxa

Cant a l'amistat

2009-05-31T10:22:00.004+02:00

No cerqueu l'amistat

al fons de cap calaix,

enmig de papers i pols.

Cerqueu-la en aquells rostres

que un dia us varen

acompanyar fent camí

Recordeu aquells mots

d'esperança, d'il·lusió,

d'alegria i de joia

que us fèieu arribar

entre tots

Quin tresor és l'amistat !

Vingui d'on vingui,

sigui qui sigui,

se'ns posa a dins nostre

sense cap recança.

El pas del temps
no és el seu oblit.
El pas de la vida
és qui l'enforteix.

by Montse Plana: Dedicat a tots els meus amics i amigues: les de sempre i a tota la "meva" marea azul que m'han ofert tot el que porten a dins seu i m'han demostrat que, a vegades, no cal mantenir un contacte visual molt constant perquè un t'ofereixi el seu cor.

Us acompanyo aquest cant amb la veu de Lluís Llach i la seva cançó "T'estimo" que va dedicar a tots els seus fans.

L'amor dels pares.

2009-05-17T20:48:00.009+02:00

Sota l'olivera i el desmai,

parlàveu dels estels

del sol i de la lluna.

Enmig de la foscor

la nit feia més immens

el vostre gran amor.

L'estima per la terra

que us va veure néixer

uní els vostres camins.

Des del bell mig

de la vall de Bianya

fins a dalt a Batet,

tota aquesta terra

en va ser testimoni

Hivern d'escalfor

Primavera de naixença

Estiu de joia i felicitat

Tardor del "Si per sempre"

Que aquest amor

es faci més gran dia a dia

i perduri en els seus fruits

(by volcagarrotxa)

Maremar = Mare + Mar. Cançó que identifica molt bé la meva infantesa, especialment per l'amor cap al mar que el nostre pare ens intentà inculca des de ben petits. Recordo, dia rera dia, els dies que ens portà al mar ja fos a pescar o a passar el dia a la platja.

Per als meus avis: "Amb el seu record".

2009-05-14T22:05:00.019+02:00

Amb el seu record,

retorno al passat

com qui torna

a la casa que va néixer.

Amb el seu record

trobo la resposta

a aquelles preguntes

fosques i misterioses.

Amb el seu record

esborro el dolor

i dibuixo somriures

als meus llavis.

Amb ells vaig iniciar

el llarg camí de la vida

Amb ells vaig conjugar

el verb estimar.

Amb ells vaig anhelar

una vida plena de felicitat

Amb ells vaig somniar

un desig etern de divinitat.

Amb el seu record

em desperto cada dia

pensant en aprendre

el seu bon fer i estar.

(by volcagarrotxa)

Laura: felicitats pel teu aniversari.

2009-05-07T22:07:00.017+02:00

Encara recordo aquell 7 de maig de 1991. Era quasi l'hora de plegar de la feina quan vaig rebre una trucada dient-me que JA ERA TIETA!! i que l'ésser que ho feia possible era una preciosa nena que es deia Laura. Quan arribà l'hora de plegar, vaig córrer fins a l'Hospital per tal de felicitar al meu germà i a la meva cunyada i per conèixer qui faria possible un canvi en la meva vida. De sobte, els meus ulls canviaren: aquella petita bellesa m'omplí el meu cor de sentiments mai sommiats. En el meu rostre es dibuixà un somriure ple que expressava tota la felicitat que sentia. Laura, des d'aquest món et volia fer expressar-te el meu desig de que siguis plenament feliç en el teu 18è. aniversari... 18 són una bona pila però el més important és que ja tens la majoria d'edat. Aviat tindràs el carnet, aviat estaràs a la UNI estudiant allò que vols. Sempre has estat una persona responsable i a partir d'ara segur que ho continuaràs demostrant. Gràcies per formar part del meu món.

Una petita gran joia

Fou la primavera,

brota la natura,

i al mig del meu jardí

va néixer una flor.

Amb la seva bellesa,

es convertí en una princesa

que ompli de joia

el fons del meu cor.

Laura, Laura, Laura,

el nom resona dins meu

i una immensa alegria

s'endinsa en la meva vida.

La bella princesa

en féu més planer el camí

El buit del temps s'ompli

d'una intensa felicitat.

Laura, Laura, Laura,

et convertires en la meva flor

i de tu en tindré cura

perquè floreixis en el meu cor.

(by volcagarrotxa)

Montserrat

2009-04-27T10:21:00.025+02:00

Aquesta setmana farà un any que vàrem anar a Montserrat. Ens vam instal·lar al monestir benedictí de Sant Benet. Va ser la primera sortida de més d'un dia que vaig fer amb la meva amiga Maria Rosa i haig de reconèixer que va ser fascinant. Totes plegades varem respirar aires d'espiritualitat, de convivència i de naturalesa. Tot era diferent i suposo que el fet d'instal·lar-nos en un monestir, el de Sant Benet (a un 1,6 km de Montserrat), ho va permetre. Jo ho vaig viure com si es tractés d'una "gran aventura" dedicant temps per buscar informació i més informació. Tot per acabar confeccionant un petit butlletí. Després em vaig adonar que no calia tan esforç perquè a Montserrat està ple de punts d'informació. Tanmateix, no m'arrepenteixo d'haver-lo fet ja que vaig gaudir com mai quan buscava per Internet, quan ho compaginava tot. Això també va ser una "gran aventura" per a mi i em va permetre gaudir molt més de la nostra estada a Montserrat.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
DIARI DEL VIATGE:

Divendres dia 02.05.2008

De bon matí, i amb les bianyenques i olotines dins el cotxe ens posem en marxa direcció a Les Planes d'Hostoles (allà falta la número 5 - la Maria Rosa-). Un cop totes a dins (les maletes també !!!) ens dirigim cap a l'Eix Transversal (penseu que encara no teníem el "famós" túnel de Bracons). Vam fer una aturadeta per a esmorzar una mica i agafar forces per a continuar amb el viatge. Portàvem un plànol tret del Google Maps i com us podeu imaginar entre mirar el mapa i la carretera, no podia passar res més que equivocar-nos. Mentre discutíem si "aquella" era la sortida o no, vàrem fer alguns kilòmetres més per autopista i ja està. Com que la finalitat era arribar a Montserrat no ens havíem de preocupar gaire. Ens vàrem enfilar cap a Monistrol de Montserrat. Allà una altra petita aturada per a comprar algunes coses per picar (xiclets, fruits secs, ...) i apa !! muntanya a munt. Arribem al Monestir... ens expliquen les "normes" de convivència i amb les claus a mà anem cap a les habitacions... Qui dorm amb qui ?... com que no tenim cap problema, aviat ho tenim decidit: Tura, Lourdes i Eli en una habitació i la Maria Rosa i jo en una altra. Un cop instal·lades, i amb poc temps pel tema de l'hora de dinar, ens acostem a donar un vol cap a Montserrat.

Anem a fins al Monestir, després donem un passeig pels voltants fins a Sant Miquel i cap a dinar.

A la tarda, tornem a Montserrat. Aquí decidim arribar-nos fins a la Santa Cova. Unes caminen l'anada i la tornada i altres caminem l'anada i la tornada fent el darrer tram amb el funicular de la Santa Cova... Com que veiem que no arribem a temps per a les "vespres" decidim quedar-nos al monestir de Montserrat. Calia fer una mica d'espiritualitat també!.

Tornem cap a "casa nostra". Allà ens espera un sopar sorprenent. Coincidim amb un grup bastant animat, jo diria que molt més del que es pensàven o volien o desitjaven les monges. Ens van tenir que avisar un parell de vegades. Les converses anàvem de diferents temes socials, un d'ells va ser l'adopció. Una d'elles havia patit el tema de l'adopció amb el Congo.

Nosaltres de seguida ens varen anar a "recollir" a l'habitació. I a dormir !!!. Bé això les que varen poder. Jo res de res: fica sota els llençols jugant amb el mòbil! Em vaig amagar sota els llenços per no molestar a la meva companya amb la llum del mòbil.

Apa !! ara si que tanco "els ulls". Fins demà.

Dissabte dia 03.05.2009

Bé, ja ha arribat "el demà". I quin demà !!. Ens aixequem molt aviat. Unes cap a les dutxes, altres a l'habitació... Quan estem ben arregladetes.... A esmorzar !! no no... cap a les "matines" al mateix convent del monestir... Ens volíem posar en un lloc distant que no molestéssim... però no no !!. Se'ns acosta una monja i ens diu que ens acostem cap a on són elles... Total !! Volíem estar lluny i una mica més ens posem a primera fila. Havíem decidit escoltar només "les matines" i marxar però, també, res de res. Ens quedem a escoltar la misa. Totes menys l'Eli que se'n va. Se'n va però una mica més és fica de ple dins el convent. Ja ja ja s'equivocava de porta. Jo aguantant el riure. No podia faltar al respecte a ningú.

S'acaba tot com tot el que comença. Apa cap a esmorzar i després a Montserrat d'excursió. Varem agafar el funicular de Sant Joan i varem caminar per a dalt de tot. Com que jo no estava gaire fina (per culpa de tots els meus problemes de salut) i la Maria Rosa també, varem decidir baixar una altra vegada amb el funicular. La resta varem baixar a peu per Sant Miquel. L'estoneta que ens quedà la vam aprofitar per comprar algun detallet. Varem comprar les coques típiques i jo la imatge de Montserrat (foto de dalt), un llibre sobre Sant Benet i un altre de Francesc Miralles "El quart Reich: el secret de Montserrat". Retornem al "nostre" monestir a dinar (avui hi havia una mica d'extra, suposo perquè es celebrava el bateig d'una neboda d'una de les monges), paguem la nostra estada (dinar, sopar, dormir, esmorzar i dinar per menys de 40 euros) i maletes a mà cap al cotxe.

Ens tornem a posar en carretera i cap a Olot. Això si, sense oblidar-nos de fer una aturadeta a mig camí. Aquesta vegada escollim Amer, passem comptes de les despeses de cotxe, ens acomiadem i resumim una mica tot el que hem viscut els darrers dies.

No volia acomiadar-me sense recordar el dia d'avui : Felicitats a totes les Montserrats!. I que hi ha millor que deixar-vos el nostre estimat "Virolai" de Mossèn Cinto Verdaguer cantat per l'escolania de Montserrat. Amb calma l'escolteu i si us animeu a cantarlo, us deixo la lletra, que és molt i molt maca:

El Virolai

Rosa d’abril, Morena de la serra,

de Montserrat estel:

il·lumineu la catalana terra,

guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren

eixos turons per fer-vos un palau.

Reina del Cel que els Serafins baixaren,

deu-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,

Ciutat de Déu que somnià David,

a vostres peus la lluna s’és posada,

el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,

dels espanyols Estrella d’Orient,

sigueu pels bons pilar de fortalesa,

pels pecadors el port de salvament.

Doneu consol a qui la pàtria enyora

sens veure mai els cims de Montserrat;

en terra i mar oïu a qui us implora,

torneu a Déu els cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,

rageu del Cel al cor de mon país;

dons i virtuts deixeu-li per florida;

feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!

ditxós el cor que s’obri a vostra llum!

Roser del Cel, que els serafins voltegen,

a ma oració doneu vostre perfum.

Cedre gentil, del Líbano corona,

Arbre d’encens, Palmera de Sion,

el fruit sagrat que vostre amor ens dóna

és Jesucrist, el Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història

i és Montserrat el nostre Sinaí:

sien per tots l’escala de la glòria

eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra,

de Montserrat estel:

il·lumineu la catalana terra,

guieu-nos cap al Cel.

Sant Jordi i l'amor

2009-04-23T19:09:00.009+02:00

L'amor és com una flor que se'ns marceix si no el cuidem. Hem de saber apreciar la seva bellesa sense oblidar-nos que cal adobar el terreny per tal que la llavor creixi forta i sana. No ens hem d'oblidar de tot el camí fet: la descoberta i el creixement de la nostra capacitat d'estimar. Cal adonar-nos de fins a quin punt ens estimem a nosaltres mateixos i, també, estimem als altres.

Estimar és donar, no només l'emoció, sinó l'essència de la vida. Estimar és connectar la nostra capacitat de donar i apreciar cada detall de la vida. Estimar és abraçar-se, és sentir la joia d'ajuntar-se.

Estimar és la suma de dues ànimes però deixant que cada una respiri sense ofegar-se. Estimar és contemplar la bellesa del naixement i de la mort de tots els éssers vius. Estimar és abraçar l'Univers amb els braços de la vida. En definitiva, estimar és conèixer la vida.

Maitia, nun zira?

Nik ez zaitut ikusten
ez berririk jakiten
nurat galdu zira?
Hala kanbiatu da
zure deseina?
Hitz eman zenereitan
ez behin, bai berritan
enia zinela!
Ohikua nauzu
ez nauzu kanbiatu
bihotzian beinin hartu
eta zu maitatu.
Aita jeloskor batek
dizu kausatu.
Zure ikustetik
gehiago mintzatzetik
hark nizu pribatu.

On ets, estimada?
No et veig
ni tinc notícies teves,
potser t'has perdut?
potser ha canviat
el teu designi?
Em vas prometre
una i altra vegada
que eres meva.

Sóc la de sempre,
no he canviat,
el meu cor
va decidir estimar-te a tu.
Un pare gelós
és el responsable de tot.
Ell em priva
de veure't
i parlar amb tu.

Sant Jordi 2009

Aquell que és amic teu

2009-04-22T20:20:00.021+02:00

L'amistat neix de la voluntat que sentim per estar envoltats de persones amb qui compartir pensaments, valors, objectius; en definitiva, de persones amb aqui compartir el camí de la vida. Tanmateix, sabem que no tothom es convertirà en amics nostres ni nosaltres ens convertirem en amics de tothom.
No busquis l'amistat en aquells que es dediquen a donar consells no demanats, en aquells que et roben la llibertat, que et converteixen en el seu esclau, en aquells que t'omplen de regals per sentir-te, llavors, en deute amb ells, en aquells que a esquena teva escampen mentides. "Aquells" no seran els teus amics.

Cerca l'amistat en aquell que escolta el teu cor i fa tot el possible per comprendre't, en aquell que et parli de la veritat, sense fer-la servir com a arma, en aquell que vol la teva prosperitat i no es dedica a buscar les teves mancances o limitacions, en aquell que et deixi ser tal i com ets, sense jutjar-te ni acusar-te. I amb el temps "aquell" es convertirà en amic teu i quan això passi, estima'l i cuida'l molt i no dubtis en ser també el seu amic.
Converteix l'amistat en un cel estrellat. Les estrelles no sempre es veuen però sabem que hi són. Els amics encara que no els tinguem molt aprop, sempre hi són, sempre podem comptar amb ells i ells poden comptar amb nosaltres.

Tu que m´has vist caure a terra

tu que sempre m´has trobat

en les nits de lluna plena

dormint en el teu sofà

Tu m´ajudes sense presses

si cal deixes el que tens

m´obres sempre casa teva

perquè no em quedi al carrer

Ens fem vells però no hi ha pressa,

entre copes em vas dir,

col·locats quasi com sempre

sense un duro però amb estil

No desitjo una altra cosa

el meu món, els meus amics

i la vida no em fa nosa

mentre tingui un ros als dits

Entre mig de vells poemes

de la glòria del passat

he trobat aquesta història

per la nostra amistat

que potser havies oblidat.

D'UN AMIC PER TOTS ELS MEUS AMICS

height="200" width="70%" > value="http://d.scribd.com/ScribdViewer.swf?document_id=14536999&access_key=key-1ktg1kazb7kt5jdmss3m&page=1&version=1&viewMode=">

Sort en el treball

2009-04-18T18:17:00.012+02:00

El treball anònim d’una sola persona, sense fer gaire soroll, fet amb gran professionalitat i constància, dia rere dia, ens ajuda a sentir-nos millor, ens fa més planer el camí per a enfrontar-nos a situacions, unes més difícils que d’altres, i ens alleugera de l’angoixa que sentim. Tot això s’aconsegueix barrejant equitativament una bona dosis de professionalitat i una bona dosis de comprensió amb un bon raig d’estima a l’hora de ser tractats.
No ens hem d’oblidar del verb “estimar”. Com a tal l’hem de veure actuant, l’hem de veure en acció. I com es fa ? fent coses que ajudin a millorar els sentiments de dins nostre i dels altres. La paraula “amor” és el seu complement directe. És el nom a què li donem al fet d’estimar.
En el meu cas, aquest treball silenciós m’ha aplanat el camí, m’ha alleugerat el meu sentiment de culpabilitat per tot allò que m’estava passant . No era el moment de buscar actituds que haguessin pogut evitar-ho. Ha esvaït els perquès de la meva ment, els perquès de tot plegat. El temps no s’aturà, el seu pas no deixà gaires estones per a la reflexió. No hi havia temps per a pair. Les circumstàncies no ho van permetre.
Potser, el seu treball passi inadvertit per a molts, però, n’estic segura, que no deixa indiferent a molts altres. El seu tarannà professional barrejat amb molta comprensió cap a la persona, la seva dedicació amb amor, el fet d’entendre que el “destinatari” del teu treball és un ésser humà amb un cor que batega, amb sentiments, amb patiments, amb emocions a flor de pell és el que ha permès arribar al cor dels que hem tingut la “sort” d’estar a les seves mans; ja sigui per a curar-nos o ja sigui per a portar una nova vida.
En aquests darrers mesos, no he deixat de sentir alguna veu desconeguda reconèixer la seva vàlua. Expressions en veu alta, que no són necessàries reproduir-les ara i aquí, cap al seu bon fer han estat escoltades. Si be no sóc una d’aquelles que expressen tots els seus sentiments, d'una forma més o menys similar, en la meva ment també s'hi han resguardat aquests pensaments. I si més d’una persona ho pensa, deu ser per alguna cosa.
Acceptar el trobament de la gratificació al final del camí i no al començament li ha d’aportar la suficient satisfacció per a continuar estant al servei de les persones i no al servei del seu treball. Ella pensa més allà de si mateixa. O això és el que en penso..
Des d’aquí, li desitjo tota la sort que és mereix en tots els àmbits de la vida i si, avui per avui, és en el treball on cal superar algun obstacle, llavors que aquesta “sort” hi actuï ja.

De les versions que s'han fet del "Que tinguem sort" d'en Lluís Llach he escollit aquesta amb Pedro Guerra perquè es demostra una vegada més que el més important som la gent dels pobles i nosaltres som els únics capaços de retallar les distàncies i eliminar la intolerància entre cultures. Que la llengua no allunya sinó que apropa. En aquest cas ha estat el català com podria haver estat al revés.

Taller de ceràmica: Peça 2

2009-04-16T19:12:00.005+02:00

Aquesta secció l'he deixat una mica abandonada per tot el que m'ha passat aquests darrers mesos. En aquest temps he exterioritzat més els meus sentiments deixant de costat altres aspectes de la meva vida. A més, ha coincidit que no he pogut anar al taller. Si tot va bé, aviat hi tornaré a ser. Ho trobo a faltar.
Parlem del "tema". Aquesta segona peça està feta amb la tècnica dels "xurros" o "macarrons". Vaig tenir que fer uns "xurros" més o menys de la mateixa mida. El més difícil era aconseguir que quedessin el més rodons possibles. Ostres !! Aquí, a vegades, quan quasi estaven au !! em quedaven aplanats... Apa ! Desfer i tornar-hi: un tros de fang i pressionant contra la taula i amb els dits estessos i el palmell de la mà anar estirant la pasta. Quan n'hi havia uns quants de fets, els anava posant un a sobre l'altre a la base feta també en "xurros" (com un cargol pla). Després amb una eina anava aplanant els xurros per on s'ajuntaven verticalment i horitzontalment. Es va pulir la peça i es va fer una primera cuita al forn (bizcochado). Dies més tard va tocar decorar-la i esmaltar-la. Aquí vam decidir fer-ho només per dins. Per dins per si es volia posar-hi aigua. Aquesta va ser la primera peça al taller i es nota. A dins m'hi varen quedar algunes esquerdes i això és perquè no vaig ajuntar prou bé les peces que anava superposant. També es nota molt una "certa" irregularitat".

Peça 2. Plat amb tècnica de xurros (2008)

Records especials

2009-04-16T18:05:00.007+02:00

Dins la meva capseta també hi ha un racó pels regals especials. Tot i que cada un té el seu carisma, aquests aporten una sensibilitat diferent pel moment en què els he rebut o perquè la persona que me'ls ha donat em volien expressar alguna cosa més.

La fada de l'amistat "Anneta".

Me la va regalar la meva cunyada i el meu germà en un nadal molt especial ja que feia poc que havia mort el meu pare i em sentia molt buïda. El nom d'"Anneta" li vaig posar perquè la meva iaia paterna es deia Anna, però tothom la coneixia per l'Anneta. Era la iaia que va viure a casa nostra fins que ens deixà quan jo tenia uns 6 anys. Tot i que era molt petita encara recordo les seves macedònies o el seu xucamulla (pa xucat en vi i sucre...) per berenar quan arribàvem de l'escola. Ara la tinc a la sala d'estar on la puc veure sempre i li explico coses meves.

Els gnoms pagesos.

Aquests me'ls van regalar dues amigues molt especials: la Montse i l'Anna (germanes). Amb l'Anna vam viure juntes l'experiència de ser "pilots" de la UOC. Tota una novetat per aquella època de l'any 1995. Les dues varem viure el fet ser seleccionades amb el grup de 100 persones per la Diplomatura d'Empresarials. Vam compartir les trobades a Mataró, Girona, Manresa, Reus i als darrers anys a Bellaterra o a Barcelona.. La seva família em varen acollir amb els braços oberts. La Montse, s'incorporà una mica més tard però a ella també la connec perquè treballem juntes. Són dues persones molt fidels i sinceres.

Fer dels somnis una realitat

2009-04-13T17:17:00.019+02:00

En aquests moments, m’agradaria ser el meu propi geni. No vull viure pendent de la màgia, de la sort o de les constel•lacions estel•lars: Vull aconseguir el meu somni !.

La meva felicitat esdevindrà si puc obtenir les coses desitjades.

Tinc clar que l’èxit no és una parada, és un viatge. No és tant aconseguir tot allò que desitjo sinó experimentar l’alegria i l’optimisme que m’envolta quan vaig fent el camí per arribar-hi.

El meu desig és possible, me’l mereixo i me l’haig de poder permetre. Difuminar la por al desengany si no l’aconsegueixo. Més tard o més aviat, cada cosa anhelada serà atesa. Paciència i confiança !, cada cosa esdevé quan li toca. No seré jo que posi resistència a la meva felicitat.

“Desitjar” ha de ser una motivació per a aconseguir allò somniat. Cal dotar al desig de la importància justa, ni excessiva ni reduïda. Només així obtindré la il•lusió necessària per anar fent camí. No n’hi ha prou amb posar molta empenta al començament per acabar abandonant el somni. Cal tenir paciència, caminar poc a poc. Així serà més fàcil sortejar els obstacles que puguin aparèixer. Cal que estigui animada, no en aparença sinó en profunditat. El meu desig no és una necessitat bàsica i ja està: És un somni !. M’envolto de les coses de gran bellesa interior com ara: una bonica cançó, una passejada pel mar o per la muntanya, la visualització dels records més entranyables, ...

Fer realitat el somni no depèn de la meva ànima. Ella no m’ajudarà ni em donarà consells. Ella només m’ensenyarà el camí a seguir. El somni es farà realitat pas a pas. Només haig de donar una volta per la meva vida per adonar-me que alguns dels somnis s’han fet realitat; d’altres, potser no. Però el camí recorregut ha estat intens, vibrant, emocionant i enriquidor. Un primer pas és demanar-lo al meu interior. No cal desvariar sobre el futur. De qualsevol oportunitat, em cal treure’n profit; de qualsevol oferiment d’ajuda, em cal acceptar-lo; de cada un dels passos que m’apropin al somni, em cal estar agraïda.

El meu somni :

“Que la fada faci realitat el desig de l’”Àngel””

D’una crisi a una oportunitat

2009-04-11T15:46:00.015+02:00

Al llarg de la nostra vida ens trobem en moments incerts, en moments on la nostra vida d’abans ja no és possible i la nova encara ens ha d’arribar. Són moments de reflexió i de recerca interna on cal descobrir com de meravellosos som. D’aquest sentiment de por, d’aquesta sensació de dolor en sortirem més forts.“Recorda que l’hora més fosca sempre és la que precedeix a l'alba”- proverbi sefardí -. La vida ens posa davant de situacions que no hem cercat, de situacions que no esperàvem. En pocs moments, tots els fonaments de la nostra vida, que pensàvem que eren estables, es mouen d’una forma molt intensa. Aquests canvis sobtats poden provocar una crisi personal que ens fa sentir que res serà igual, ens poden fer perdre la nostra seguretat. En alguns d’aquests moments em semblava que l’únic que havia après era a odiar i a desconfiar de tot el món. Estava amargada, plena de ràbia i enfonsada per tot allò que mai havia somniat que em podia passar, per sentir-me totalment sola, aïllada de tots aquells que llavors creia companys, encara que fossin de feina. Em sentia desorientada, descol•locada i perplexa. El meu cos era una barreja d’emocions de por, impotència, tristesa, desesperança i ràbia. Era difícil entendre el que passava, prendre decisions i pensar amb objectivitat. Volia estar sola; bé de fet, em sentia així. Pensem que res serà igual com abans. I així és. En aquesta situació arribà el silenci. Estar callada semblava que era la millor solució, estar tancat en un mateix era millor que obrir-se i explicar el que passava. I així és. Si obria la boca pitjor, si la tancava també. Res anava bé als altres. Aquesta crisi em va posar davant un dilema amb només dues sortides possibles: quedar-me estancada en tot allò que passava o fer servir el que passava com a trampolí cap un futur millor. (“el que ofega a algú no és caure’s a un riu sinó romandre en ell” – Paulo Coelho -) Era una dona plena d’alegria que vaig patir molt (alguns deien que també estava plena d’amor, però això ho han de dir els altres). Tot i que al principi, semblava que em convertiria en una persona trista i amargada, tot i que al començament en vaig estancar amb el que m’havia passat , em vaig adonar que no seria feliç, no volia que sempre més m’acompanyés aquesta ràbia, volia ser feliç, ja m’havien fet prou mal. Per això, de tot plegat em vaig sortir reforçada. Volia sentir-me alegre de nou. Vaig començar perdonant als companys pensant que ells devien sentir por i que tenia que estimar-los acceptant com són. Vaig deixar passar una mica més de temps, però al final vaig saber perdonar a la companya de feina que m’havia ofegat. Vaig entendre que era una persona amb l’ànima malalta i el meu cor va sentir compassió per a ella. Desitjo que aquesta persona trobi la pau en el seu interior, i pugui sentir-se més tranquil•la amb ella mateixa. Tot plegat, m’ha fet ser millor persona, ser més agraïda per tot el que tinc i sentir més estima per a tots els que m’ajuden. Intento no jutjar als altres ni tampoc a mi mateixa. Tot allò que se’n diu de mi intento no agafar-m’ho com quelcom personal sinó com un procés propi de qui ofèn. Treballo per tal que el meu sentiment d’amor em protegeixi i em faci més humil, més compassiva i més receptiva. “L’home només es descobreix a si mateix quan es mesura contra un obstacle” – (“El petit Príncep” d’Antoine de Saint-Exupéry). Per aquesta crisi he après a moure’m, a avançar i a aprendre. He destinat el temps a reflexionar, a fer autocrítica i a fer-me més forta, he crescut com a persona. Estava dins la foscor, però buscant vaig trobar la llum, la manera de tirar endavant: em vaig transformar. Sempre que acaba un conte en comença un altre. Sense garanties que sigui millor que el que deixem darrera però segur que serà diferent i que ens aportarà coses noves, experimentarem de nou. PD: Dedicat al temps transcorregut entre el 2001 i el 2003 i als dies dels mesos de juliol i agost de 2007

Aniversari de la Martona

2009-04-10T16:13:00.017+02:00

Avui fa una pila d'anys -14- que vares entrar a la meva vida. Em vas omplir el meu cor d'aquella part d'alegria, d'aquell tros d'amor que li faltava. L'altra part, l'altre tros ja el va omplir la teva germana gran. Ja diuen que l'amor creix amb més amor. I això és el que va passar en mi: el meu cor es va duplicar per acollir la teva bellesa.

Et vas convertir en la meva guia, em vas emplenar el camí de pedretes perquè no em perdés. Per això en un dia tan especial per a tu, però molt més per a mi, et volia dedicar aquest poema:

Ets un oasi en el desert

d'on ve l'oratge en què t'escric.

Ets una sínia de colors

on gira i gira el meu desig.

Ets art i part de mi...

Ets el meu temps que va passant

qui dóna ritme al meu respir.

En el meu dubte ets la llum,

combat dolcíssim al meu llit.

Deu anys i sembla ahir...

Si ha fet calor, m'he capbussat

en una platja dels teus ulls.

I si fa fred, trobo recer

a la vall dolça que duu just

al centre del teu pit.

Que els déus ens deixin veure'ns envellir.

(Poema de Joan Isaac)

Una llegenda viva

2009-04-07T17:24:00.039+02:00

Paolo Cesare Maldini

Dies enrere em vaig trobar llegint una notícia que m’ha portat la tristesa al meu interior: Paolo Cesare Maldini es retirarà a finals de temporada.

No parlaré del seu palmarès esportiu. D’això ja hi ha un munt de pàgines web que em parlen, unes més encertades que d’altres, unes més detallades que d’altres,... però totes fetes amb l’admiració que senten molts per la seva trajectòria esportiva.

Maldini es va convertir en el meu ídol de futbol. Els que em coneixen es preguntaran però no era en Laudrup ?. Em sap greu però no. De Laudrup li admirava l’elegància amb què jugava la pilota, semblava un “senyor” dins el camp, sense despentinar-se. Laudrup era la intel•ligència 100% pura dins un camp de joc. En canvi, Maldini representava i representa l’esforç, la lluita, el treball amb dosis d’intel•ligència. Maldini ha treballat i contínua treballant per l'equip, essent conscient que amb el seu esforç individual, li arribaria la seva recompensa personal i la de tot l'equip. Era i és suficientment intel•ligent per saber donar el màxim de si mateix. Un jugador entregat als seus colors: el Milà, on va debutar allà l’any 1985, el 20 de gener, quan tenia 16 anys i jo 20.

Encara recordo les fotos dels cromos, les fotos amb la seva, aleshores, novia: Adrianna Fossa (model veneçolana) i que després es convertí en la seva esposa per allà el 1994. Fa poc em vaig assabentar que tenia dos fills: en Christian i en Daniel, i que el fill gran té reservat el número 3 del seu pare. Perquè els entesos diuen que té fusta de crack, però també he vist a Youtoube un video del petit de 5 anys i quina coordinació que té!. Quina sort !, el nom de Maldini el sentiré tota la meva vida i podré gaudir veient-los jugar. Si arribo a la vellesa, continuaré gaudint dels Maldini’s. Perquè estic segura que hi arribaran. Amb un pare que té molt clar que ningú regala res, que un s’ho ha de treballar durament i amb una mare que, també, segur que pensa igual (ja que si no fós així, no sé si ell se n’hauria enamorat).

En la vida familiar

El futur i el passat

El futur i el present

En definitiva, Maldini és un exemple dins i fora dels camps de joc. S’ha mantingut fidel a les seves creences, ha sabut mantenir la seva vida privada, tal i com ha de ser. Si no, pensem en nosaltres mateixos... Eh que no pregonem als quatre vents la nostra vida... tots tenim una professió i tots tenim una vida i cada part de nosaltres l’hem de preservar. És un mirall al qual tots ens hi hauríem d’aturar un cop al dia. És una persona que s’ha convertit en famosa sense fer gens d’escàndol, sense fer pràcticament gols (uns 7), sense fer cap declaració polèmica o fora de to. No ha tingut cap embolic (no cal dir noms, però tothom conèixer aquests mal anomenats “mediàtics” que surten a la premsa “rosa” perquè han sortit de copes, han tingut accidents, problemes de parella,...), ni per sortir de nit ni per “embolicar-se” amb alguna dona. Això si, la premsa no els hi interessa. És clar ! deuen pensar que és avorrit perquè no els hi dóna peix per menjar. Ja sabem que la bona notícia no es ven.
Paolo ha tingut la virtut de deixar de ser el fill de Cesare i convertir a Cesare en el pare de Paolo. Per arribar a jugar més de 1.000 partits també ha tingut la sort de cara pel que fa a les lesions (cap trencament muscular, cap distensió de lligaments). Però, Maldini ho ha tingut tot: tècnica, s’ha sabut cuidar, intel•ligent, descansar per poder rendir, lluitar contra les temptacions (que segur que n’hi ha hagut, especialment, de dones). Alguns poden pensar que no se sap tot, però si no expliqueu-me com una persona pot anar a buscar plaer a altes hores de la nit i al matí està fet una fera en els entrenaments. I tot això, és així perquè sinó hauria portat la cinta de capità tants i tants d’anys. Deu ser, perquè ell no ha fallat al grup de persones que han passat pel Milà en tots aquests anys. Jo em quedo amb una frase seva: “He jugat centenars de partits, però el més bonic no és el nombre de partits que juguis, si no jugar-los tots amb la mateixa camiseta. En el Milà he trobat tot el que un jugador vol perquè per a mi el Milà és el màxim”.

Atrapades en el mirall

2009-04-05T16:10:00.019+02:00

Qui no ha tingut problemes a l'hora d'expressar-se en públic ?, Qui no ha sentit por per parlar davant de molta gent ? Què hi ha al darrera d'aquesta dificultat ?.

El creure que és millor està en silenci perquè la nostra opinió no té cap valor en fa pensar en la incapacitat de reconèixer la nostra pròpia vàlua, minvant així la nostra autoestima. En el meu cas, sento com si estigués dins un "corsé" que m'apreta tant i tant que m'ofega.

Les dones tenim unes particularitats en el nostre fer, que influeixen en la discreció, en la timidesa i en l'adaptació, i és el paper decisiu que juga l'estètica: Una dona ha de ser guapa !. I com mesurem aquesta bellesa física ?. Ho fem pensant que totes les dones han de tenir unes mesures "ideals", el pes perfecte, un somriure i un vestuari adequat a la moda del moment.

Dècades enrera, aquests pensaments eren molt més forts, el "corsé" ens ofegava totalment. Però, tot i que ara s'ha afluixat una mica, hores d'ara encara sentim inseguretat perquè la societat encara valora aspectes masculins com la força, la capacitat d'exigència i l'obligació de triomfar.

Quan sé que m'haig de posar davant d'un grup de persones per a parlar oralment, el fet de pensar que totes les mirades cauran sobre meu, que allà dalt estaré desprotegida i abandonada i que els altres veuran tot el nerviosisme que tinc i això farà crèixer, encara més, la por, la inseguretat i el convenciment de que estic en un nivell inferior. De vegades, aquest sentiment d'inferioritat és tan gran que qualsevol elogi no té cap efecte positiu en mi. Tot i que sé que aquesta postura interna d'inferioritat és "la culpable" de la por a parlar en públic. Tot plegat fa que em senti obligada a ser perfecta.

Si em deixés de donar ordres com: "tinc que dir més coses", "haig de mirar de no posar-me en ridícul",... m'adonaria de com sóc i tornaria a ser normal, senzilla, aprendria a acceptar els riscos, a acceptar-me tal i com sóc amb tots els sentiments que això comporta: dolor, vergonya, ràbia, dubtes, desprotecció... Què complicat és tot plegat ! Què fàcil és expressar-se aquí ! I què difícil és aplicar tots aquest raonaments !.

No a la vergonya: "Atrevir-se a ser un mateix"

2009-04-05T00:27:00.008+02:00

Per què sento vergonya ?.
Els entesos defineixen la vergonya com una resposta emocional a una percepció negativa d'un mateix. El sentiment de culpa sorgeix quan valorem negativament un acte que hem fet ("He fet una cosa malament"); en canvi, la vergonya sorgeix quan valorem negativament alguna cosa d'un mateix. Però, també cal que algú ens miri i que nosaltres pensem que també ens fa el mateix judici negatiu respecte a nosaltres. Ostres, com de complicat és això !. Si, si, sembla difícil però com de fàcil és sentir-la.
Però, que s'hi amaga darrera la vergonya ?. La resposta la trobem en la gran exigència que hom s'imposa: "Jo hauria ser de tal o de qual manera". I és quan ens comparem amb aquest "ideal" i ens adonem que estem lluny d'assolir-lo que ens valorem negativament. Hauríem de veure que ningú és infal·lible, fort, segur,... tots tenim les nostres mancances, les nostres misèries. Per a allunyar-nos de la vergonya cal reconèixer que som imperfectes, fal·libles. Però això no vol dir que no siguem dignes.
Aquest sentiment hauria d'anar acompanyat d'una altra actitud: "cal atrevir-se a ser un mateix", sense tenir por a que algunes persones ens rebutgin ja que sempre hi haurà algú que ens acceptarà tal i com som: hem de tenir més respecte per a nosaltres mateixos.
Moltes vegades, som molt més durs en nosaltres mateixos que ho serien els altres. Si ens mostrem tal i com som, segur que trobem una estima impensable que ens calmarà les nostres ferides.

Ser generós

2009-03-25T18:45:00.008+01:00

No sé perquè, però sempre m'ha estat difícil acceptar el que em volen donar els que m'envolten. Vull ser generosa amb ells però mai sóc conscient de si "allò" és suficient o no, perquè sempre penso que ells m'han donat molt més del que jo els pugui donar. Molts veuen que en donar un "regal" -entenent "regal" com una cosa material- ja és ser agraït. Però, sóc de les que penso: "quan es dóna un regal el que vols és manifestar l'amor que sents per aquella persona". S'és agraït per l'amor que ha nascut; ja sigui pels lligams familiars o pels vincles d'amistat o perquè tu et sents agraït per allò que t'han donat en un moment de la teva vida.
Aprofito aquest espai immens per exterioritzar l'amor que sento per l'"Àngel" que canvià el meu destí i que amb la seva mirada, les seves paraules i els seus gestos em mostrà la seva comprensió per allò que jo estava patint en aquell moment. Quan li vaig donar el meu regal -una fada dels desitjos- li estava agraint tot allò que m'havia donat i que desitjava que els seus somnis es fessin realitat, ja que això també em faria sentir molt feliç a mi. El meu desig era que aquella petita fada li donés llum als seus somnis de la mateixa manera que ella, amb la seva professionalitat, havia fet realitat el meu.
Això hauria de ser la generositat: "un sentiment que creix amb l'augment de la capacitat d'estimar".

Des de la lluna i mirant al mar

2009-01-16T11:12:00.003+01:00

Era una nit fosca, amb poca llum, avançant en el temps, a poc a poc, dins d'un silenci harmoniós. Un somriure dibuixat en la meva cara, en els meus llavis, un somriure de felicitat i desig de que tot comencés, de que tot acabés. De sobte, els pocs rostres propers, les veus, la llum, tot s'apagà, tot desapareixé d'allà dins.. Dins d'aquesta foscor, la lluna al final, en el fons del meu fons. Oh, quina claror ! Què és tota aquesta llum ? Quina plenitud de lluna !. Llavors un àngel aparegué. L'àngel de la guarda no abandonà el seu acompanyament, la seva guia, en moments difícils de la meva vida. Allà estava, quiet, contemplant-me... amb cada mirada seva, amb cada gest seu, el meu amor més gran es feia, la meva gratitut s'escampava per tots costats. Calia que arribéssin a tots aquells que han patit amb mi, a tots aquells que m'han acompanyat en silenci o sense ell, a tots aquells el desig dels quals era la meva felicitat. El temps no s'atura... era el moment d'acostar-me a ell. On vas ?, em va preguntar... Vull acostar-me a tu, et vull sentir proper meu -la resposta va sortir sense adonar-me, sense pensar- Ell respongué: "Sempre sóc a prop teu, sempre que em necessités sóc aquí. Vine, anem junts allà on el cel s'uneix a la terra". On deu ser aquest lloc ? -em vaig preguntar a mi mateixa- Res, en un moment ho vaig saber... Caminant tranquil·lament varem arribar al mar. Ens vam seure i els meus ulls contemplaren com el cel i el mar junts estaven... Amb aquesta pau i aquesta harmonia, em despertà envoltada de gent estranya. Vaig sentir una veu, una veu meravellosa per mi... era una veu coneguda... Era la veu de qui ha fet que avui per avui la meva cara hagi canviat... Ha esborrat el dolor dels meus ulls. S'ha difuminat la por, la por de saber si aquell dia seria un dia difícil o el podria gaudir plenament... Han sobrat les paraules. Les mirades i els gestos de comprensió han estat suficients per transmetre'm pau i esperança. Gràcies a l'àngel de la guarda per a acompanyar-me i gràcies a l'ÀNGEL que ha fet possible, amb la seva ajuda i acompanyament, que els meus ulls ofereixin una mirada més transparent cada dia que passa. Gràcies a tots els éssers que m'han tingut present en algun moment.

Manolo García: Rock alternatiu

2008-11-22T20:52:00.001+01:00

Qui és ?

Manolo García va néixer a Férez (Albacete) el dia 19 d'agost de 1955 però es va criar al barri de Poblenou de Barcelona. Les seves dues grans passions són la pintura i la música.

"El último de la fila"

El 1982 coincideix amb en Quimi Portet, quan aquest darrer tocava la guitarra per al grup "Los rápidos". De la seva unió va néixer el grup "Los burros", la llavor del que seria finalment "El último de la fila". És amb aquest darrer grup amb qui aconsegueix els seus èxits més grans, amb discos com "Como la cabeza al sombrero", "Astronomia razonable" i altres, fins que el 1998 decideixen separar-se i continuar cadascú amb la seva carrera en solitari.

Manolo García: en solitari

El mateix any 1998, Manolo García anuncia la publicació del seu primer àlbum en solitari, "Arena en los bolsillos", amb el que conseguix un rotund èxit de vendes amb una gran gira per tot el territori espanyol.

El 2001 publica el seu nou disc "Nunca el tiempo es perdido", amb qui de nou aconsegueix un gran èxit. El següent treball de Manolo García és el titular "Para que no se duerman mis sentidos". És un treball eclèctic de moltíssima i variada sonoritat, on les lletres tenen un pes propi i signifiquen un pas més cap al món més personal del músic i compositor. Aquest disc conté 16 noves cançons, una d'elles instrumental.

El maig de 2008 apareix "Saldremos a la lluvia", gravat després d'un any de treball molt acurat de composició i preproducció. Aquest treball trenca un silenci de més de tres anys i va estar gravat a Figueres (Girona) i Creta (Grècia). La producció és del mateix Manolo García i la mescla és de Neil Dorfsman (The Rolling Stones, Eric Clapton, Mark Knopler, Oasis...) a Kentucky (Estat Units) i Óscar Clavel (dos cançons) a Madrid. La masterització l'ha fet Ted Jensen (Rolling Stones, The B-52’s, Norah Jones, Talking Heads, Madonna...) a Sterling Sound (Nueva York).

Per a saber més de la vida de Manolo García, us recomano visiteu aquesta pàgina

Àlbums i cançons (en solitari):

"Arena en los bolsillos"

Prefiero El Trapecio
Carbón Y Ramas Secas
Del Bosque De Tu Alegria
Pájaros De Barro
Sobre El Oscuro Abismo En Que Te Meces
A Quien Tanto He Querido
Como Quien De Un Refresco
Zapatero
A San Fernando, Un Ratito A Pie Y Otro Caminando
La Llanura
Viernes
La Sombra De Una Palmera
Carbón Y Ramas Secas - (version 2)
Pajaros De Barro

"Nunca el tiempo es perdido"

Sin que sepas de mí
Suave, suave
Rosa de Alejandría
Somos levedad
Con los hombres azules
Vendrán días
Mientras observo al afilador
Nunca el tiempo es perdido
Por respirar
Alegre como una mosca ante un pastel de bodas
Prendi la flor
En los desiertos por habitar
Alegre como una mosca ante un pastel de bodas
Un plan

"Para que no se duerman mis sentidos"

Una tarde de sol
Para que no se duerman mis sentidos
Sobre tus pasos
Malva
Niña Candela
Sólo un poco
En una playa calma
Fragua de los cuatro vientos
Serena barca
Vive en mí un recuerdo
Ardió mi memoria
En un estanque de libélulas
Si te vienes conmigo
Eramos tarde
De libélulas
La atunara

"Saldremos a la lluvia"

Saldremos a la lluvia
No estés triste
Morder el polvo
Provincia de Río Negro
Me he sentado a esperar
Sabrás que andar es un sencillo vaivén
Tu pequeña tienda
Los críticos
Contigo me quedaría
En el batir de los mares
A lo lejos del río
Cierro la noche
Sueño 28
Sabrás que andar es un sencillo vaivén
No estés triste (Videoclip)

La cançó: "Saldremos a la lluvia"

Aquí podem sentir el laúd de Creta d'Achilleas Persidis, la lira de Stelios Petrakis i la percussió de Panagiotis (Tsico) Katsikiotis. És una cançó amb ritmes ondulants, sons acústics, amb olor i gust a la terra...Com a bon defensor de la terra (igual que jo).

Lletra de la cançó

Y si llueve saldremos a la lluvia a lavar las minas que van acumulando mugre
de palo de gallinero..
Tanta mentira, tanto fingir, tanto desastre…
Desnudos sobre el mascaron de proa.
Lamiendo con la punta de la lengua,
el tinte que desprende la máscara,.
Se arrecia el viento norte abajo telas,
calzarse botas y escribir las archas
sobre la superficie caminamos, que sobre la superficie nos salvamos.
No solo pueden ellos, y mejor si no hay motores, tenemos velas!…
no solo pueden ellos, y mejor si no hay motores, tenemos velas
Bajo nosotros, los huesos y las piedras que son los sentimientos de nuestra incierta gloria.
Y si llueve saldremos a la lluvia, a vaciar el semillero de sonrisas y esperar cosechas…
En la silla de parar las prisas, tanto correr, tanto asentir, tanto quemarse…
El viento te traerá nuevos encuentros, amores nuevos y una vida dulce… más plena cuanto menos soberbia,
Si arrecia el viento norte abajo velas, calzarse botas y elaborar archas, sobre la superficie nos salvamos desde lo más profundo respirando…
No solo pueden ellos, y mejor si no hay motores, tenemos velas… bajo nosotros los huesos y las piedras que son los sedimentos de nuestra incierta gloria.
Bajo nosotros tejidos los momentos que manan de la calma lo único que cuenta.
No solo pueden ellos.. y mejor si no hay motores, tenemos velas.
No solo pueden ellos… y mejor si no hay motores, tenemos velas…
Bajo nosotros las huellas y las piedras serán el rudimento de nuestra incierta gloria..
Bajo nosotros ceñidos los momentos que manan de la calma lo único que cuenta.

Gira 2008: Girona. El darrer concert

Fins el darrer moment vaig patir per si podria anar o no (aquell dia tenia forts dolors abdominals) però finalment vaig poder anar-hi amb la meva amiga Lourdes. Va estar una nit genial... Quin concert !!. És que en Manolo García dóna tant en els seus directes, ho viu tan intensament que al final tu acabes també com ell.. No va parar en cap moment, pujant, baixant, recorrent tota la pista, pujant a les grades, pujant sobre els equips de so, saludant a tot el món... i, no podia faltar (almenys m'hagués sabut molt greu) el seu reclam per tal que tothom ("que vulgui") lluitem, i només nosaltres ho podem fer, per a defensar la nostra terra i tots els éssers vius que hi estem.

Aquí us deixo algunes imatges (si algú les vol fer servir, si us plau demaneu-me el permís... jo també ho he fet ja que han estat fetes per la meva amiga):

visiteu també la seva web oficial, val la pena no us la podeu perdre.

Petita guia dels viatges: Porto (Cap. 1)

2008-11-07T12:21:00.002+01:00

Vista general de Porto amb el riu Duoro en un primer pla

El centre històric de Porto va ser declarat Patrimoni de la Humanitat el 1996. Porto està situat al nord de Portugal, a uns 317 kms de Lisboa, la capital, i d'uns 118 de Coimbra. Destaca pels seus carrers medievals, els quals formen, en direcció al riu Duero, una trama túpida i irregular. La part més moderna de la ciutat s'obre a avingudes amples i places (veure fotos).

Carrer típic del Porto històric

Vista del centre modern de la ciutat

La catedral i el seu entorn:

El nucli antic de Porto gira al voltant de la catedral. Es troba situada a un alti anomenat Alto da Penaventosa. Té un aspecte defensiu i macís. La Sé (catedral) és una església-fortalesa d'estil romànic de transició, construïda durant els segles XII al XIV. Té dos claustres, un de romànic i l'altre de gòtic. L'interior està format per tres naus plenes de capelles barroques plenes d'ornament. D'aquestes capelles destaca la del Santíssim Sacrament amb un altar de plata. A la mateixa plaça hi trobem el Palau de l'Arxibisbe, d'estil barroc encara que d'origen medieval. No molt lluny d'aquí, trobem l'església de Säo Lorenço, popularment coneguda com l'església Dos Grilos. Aquesta església és d'una sola nau i al seu interior hi trobem un retaule del segle XVII. En el convent annexe s'hi troba el museu d'Art Sacre.

Molt aprop del Palau de la Bolsa, hi trobem lä basílica de Säo Francisco. Conserva l'estil gòtic en algunes de les seves parts però el pòrtic de la façana exterior i altres elements són d'estil barroc (cal pagar entrada que inclou la visita a la basílica i a unes catatumbes). Destaca per la recargolada decoració amb talles de fusta i per la qual varen ser necessaris més de 200 kg. de pols d'or per a recobrir la mena de gruta que hi ha al seu interior.

Igreja Säo Francisco amb el seu interior banyat d'or

També destaquen: l'església de O Carmo, el museu Soares dos Reis, l'església de Cedofeita, l'església de San Bento da Victoria.

Els enrajolats blaus

A part d'alguns edificis civils, a Porto hi podem trobar una de les estacions ferroviàries més boniques del món: la de Säo Bento, edificada sobre un antic convent benedictí. L'estació destaca pel seu vestíbul principal decorat amb enrajolats, obra de Jorge Colaçao el 1930. Hi podem veure escenes de camp i diversos episodis de la fundació i història de la ciutat. Els superiors són policroms i més petits que els de la part inferior, que varen ser esmaltats amb la típica coloració blava dels enrajolats portuguesos.

Estaçao Säo Bento amb els seus enrajolats

Tant com l'arquitectura barroca, l'art dels enrajolats és part integrant del paisatge urbà de Porto. És en el segle XIX, que les façanes de les cases de Lisboa i Porto es cobreixen d'enrajolats.

Els ponts "francesos"

Quan arribes a Porto el que més crida l'atenció d'un són els ponts.

Ponte D. Maria Pia:

El més antic és el de D. Maria Pia, amb un únic arc metàl·lic de 354 metres, inaugurat el 1877, segons el projecte de l'enginyer francès Gustave Eiffel. Aquest pont es va destinar únicament per a trens amb una via 61 metres de l'aigua.

Ponte Dom Luis I:

Té dos pisos, l'un a deu metres sobre el riu i l'altre a setanta. Té 172 metres de llum i fou construït per la societat belga Willebroeck el 1886. Enllaça directament amb el barri de Ribeira (a la ribera del riu), escenari habitual de mercats. Ribera, laberint de carrers estrets amb sòlides casones, és la part més antiga de la ciutat.

Ponte da Arrábida:

És el més proper al mar i fou construït el 1963. Té una volta de formigó de 270 metres de llum, que el converteix en l'arc més gran del món d'aquest material. Sobre ell passa l'autopista Porto-Lisboa i la carretera de circumval·lació. L'arc superior té una longitud de 500 metres i està a 80 metres del nivell del riu.

Ponte Pênsil:

El Ponte Pênsil, oficialment anomenat Ponte D. Maria II, va ser projectat pels enginyers Mellet y Bigot. El pont va ser inaugurat el 1843. El pont tenia dos obeliscs de pedra amb 18 mts. d'alçada a cada costat. D'aquest pont, avui dia només queden dos obeliscs al marge dret del riu.

Ponte Säo Joäo:

És projecte d'Edgar Cardoso i ha de substituir el vell pont Maria Pia. És un pont ferroviari. La seva inauguració va ser el 24 de juny de 1991.

Ponte do Freixo:

És del professor António Reis i està constituït per dos vigues bessones separades de 10 metres al llarg de tota l'extensió. Es troba a l'extrem de la ciutat. Té 8 vies de trànsit.

Ponte Infante D.Henrique:

Va ser inaugurat el 30 de març de 2003. El responsable del seu disseny va ser l'enginyer Adão da Fonseca. El pont té una distància de 371 metres i un tauler de 20 metres d'ample. Es tracta d'un pont de cota alta que presenta una solució d'arc “Tipus Maillart” amb unes mides que constitueixen un record mundial i considert pels especialistes mundials com un dels més bonics del món. Està destinat a la circulació d'automòbils.

El vi de Porto

És un vi envellit i exportat des de la ciutat de Porto, produït exclusivament a la regió vinícola del Duoro. Hi ha diverses classes de ví: blanc, negre (red), negre ros (ruby), el ros (tawny).

Casa Ramos Pinto

Entrada als cellers i al museu de "Ramos Pinto". Un dels molts que hi ha al marge esquerre (direcció al mar) de la ribera de Duoro (Vila Nova de Gaia).

La casa Ramos Pinto va ser fundada per Adriano Ramos Pinto el 1880, quan només tenia 21 anys. Inicialment, el destí dels vins que fabricaren era per a Amèrica del Sud i, més en concret, per a Brasil. La seva expansió a Europa es va produir per la qualitat dels seus vins i pels no menys famosos cartells.

Alguns dels seus vins són:

Ramos Pinto - Quinta da Ervamoira
Ramos Pinto - Tawny Porto Superior
Ramos Pinto - Lágrima Porto
Ramos Pinto - Quinta do Bom Retiro
Ramos Pinto - Porto vintage
Ramos Pinto - Duas Quintas reserva
....

Per a més informació visiteu la seva web oficial

Una imatge que representa molt bé la importància dels cellers de vi de "Oporto" i que es troben a Vila Nova de Gaia, l'altre costat de la ribera (un costat tenim Porto i l'altre Vila Nova de Gaia)

La música portuguesa: el fado

El fado a través dels versos cantats manifesta la melancolia. D'aquestes veus hom es pot commoure amb els pensaments amargs que expressen les dificultats de la vida, l'amor perdut o l'emigració. Fado ve del llatí i significa destí. L'origen s'atribueixen a barris marginals. Fins i tot, s'associava a cants de prostitutes com una de forma d'alleugerar l'espera dels seus clients. Eren melodies que es cantaven en llocs portuaris decadents, a l'interior de tavernes plenes mariners.

Posteriorment, aquestes cançons es va posar de moda entre les classes aristocràtiques, que varen introduint aquests versos cantats en els seus salons nobles.

Escolteu aquest fado: "Uma casa Portugesa" d'Amalia Rodrigues:

Numa casa portuguesa fica bem
pão e vinho sobre a mesa.
E se à porta humildemente bate alguém,
senta-se à mesa co'a gente.
Fica bem esta franqueza, fica bem,
que o povo nunca desmente.
Uma alegria da pobreza
está nesta grande riqueza
de dar e ficar contente.

Quatro paredes caiadas,
um cheirinho a alecrim,
um cacho de uvas doiradas,
duas rosas num jardim...
Um São José de azulejos
mais o sol da Primavera,
uma promessa de beijos,
dois braços à minha espera...

É uma casa portuguesa, com certeza!
É, com certeza, uma casa portuguesa!

No conforto pobrezinho do meu lar,
há fartura de carinho.
E a cortina da janela, o luar,
mais o sol que bate dela...
Basta pouco, poucochinho p'ra alegrar
uma existência singela...
É só amor, pão e vinho
e um caldo verde, verdinho
a fumegar na tigela.

Quatro paredes caiadas,
um cheirinho a alecrim,
um cacho de uvas doiradas,
duas rosas num jardim...
Um São José de azulejos
mais o sol da Primavera,
uma promessa de beijos,
dois braços à minha espera...
É uma casa portuguesa, com certeza!
É, com certeza, uma casa portuguesa!

Porto, muito obrigado pela sua bem-vidos este julho passado.

The Beatles: Pop

2008-11-06T12:54:00.001+01:00

No cal presentacions:

Quartet britànic, integrat per John Winston Ono Lennon, James Paul McCartney, George Harold Harrison y Richard Starkey -Ringo Starr- que es formà el 1957 a Liverpool i es va disoldre el 1970. En poc temps varen aconseguir el que molts altres varen tard anys i anys. Es varen convertir en un fenómen de vendes. Se'ls considera una de les bandes musicals més influients i exitoses de la segona meitat del segle XX.

Un canvi en la música del segle XX:

La revolució és un canvi brusc, total i radical. Això va passar amb aquest grup britànic. Un grup de joves va sorgir imposant un ritme fins llavors mai escoltat. The Beatles, amb la seva música, varen aconseguir destacar i trencar amb tot el que hi havia. Però, no només amb la seva música, sinó també amb la seva forma de vestir i amb les seves actuacions varen imposar una moda i un estil de comportament. A finals dels anys 50 en l'àmbit musical del Regne Unit s'inicià un moviment cultural juvenil que fou com una alternativa al domini nordamericà liderat per Elvis Presley, que a partir del ritme e instrumentació del rock and roll va derivar al pop. El nom del grup deriva d'un joc de paraules entre escarabat (beetle) i ritme/compàs (beat),

La seva discografia:

1963: Please Please Me. With The Beatles
1964: A hard day's night. Beatles for sale
1965: Help!. Rubber Soul
1966: Revolver
1967: Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band. Magical Mystery Tour
1968: The Beatles (White Album)
1969: Yellow Submarine. Abbey Road
1970: Let it be

I després:

1973: 1962-1966. 1966-1970
1988: Past Masters
1994: Live at the BBC
1995: Anthology 1
1996: Anthology 2. Anthology 3
1999: Yellow Submarine Songtrack
2000: 1
2003: Let it be.... Naked
2007: Love

Imatges d'algunes de les seves actuacions:

The Theatre Went Wild

Concert de 1963

La cançó: In my life

Aquesta cançó està inclosa en el sisè àlbum d'estudi "Rubber Soul". Va ser gravada el 17 de juny de 1965 i publicada el 3 de desembre del mateix any (quan jo tenia 1 any i escaig) i el tema el va escriure John Lennon i Paul McCartney. El disc va ser produït per George Martin, el qual hi toca el teclat, per a la discogràfica EMI. La considero una de les grans obres del grup.

La lletra de la cançó:

(versió original en: anglès)

In my life

There are places I'll remember
All my life though some have changed
Some forever not for better
Some have gone and some remain
All these places have their moments
With lovers and friends I still can recall
Some are dead and some are living
In my life I've loved them all

But of all these friends and lovers
There is no one compares with you
And these memories lose their meaning
When I think of love as something new
Though I know I'll never lose affection
For people and things that went before
I know I'll often stop and think about them
In my life I love you more

Though I know I'll never lose affection
For people and things that went before
I know I'll often stop and think about them
In my life I love you more
In my life I love you more

(versió traduïda en: castellà)

En mi vida

Hay lugares que recordaré toda mi vida,
aunque algunos han cambiado.
Algunos para siempre, no para mejor,
algunos se han ido y otros aun existen.
Todos esos lugares tienen sus momentos
con amantes y amigos que aun puedo recordar.
Algunos han muerto y otros viven,
en mi vida los he amado a todos.

Pero de todos esos amantes y amigos
no hay nadie que pueda compararse contigo.
Y estas memorias pierden su sentido
cuando pienso en el amor como algo nuevo.
Aunque sé que nunca perderé el afecto
por las personas y cosas que se fueron antes,
sé que a menudo pararé y pensaré en ellas,
en mi vida te querré a ti más.

Aunque sé que nunca perderé el afecto
por las personas y cosas que se fueron antes,
sé que a menudo pararé y pensaré en ellas,
en mi vida te querré a ti más.
en mi vida te querré a ti más.

The Mamas and The Papas: Folk-pop. Rock

2008-11-03T19:20:00.001+01:00

Qui són ?

Grup musical dels anys 60, juntament amb grups com The Byrds Beach Boys, Turles o The Association, format per dues veus masculines (John Phillips i Denny Doherty) i dues veus femenines (Cass Elliot i Michelle Phillips). En John era qui preparava els arranjaments i la veu dolça que se sent és la de la seva esposa Michelle. Un dels temes més recordats és California Dreamin. Abans de crear el grup, tots menys Cass Elliot formaven un grup anomenat The Journymen. No obstant, tots quatre varen anar a descansar a les Illes Verges amb la finalitat de trobar nous fonts d'inspiració, tot i que John no creia gaire en les habilitats de Cass Elliot per a adaptar-se al seu estil. Allà va ser on varen tocar per primera vegada tots plegats. Mentre Cass va marxar cap a California, els altres se n'anaren cap a Nova York (més aviat per la resistència del governador de les Illes que trobava molesta la seva presència). Com que el tercet no troba espais on cantar, decidiren anar-se'n cap a California on per mitjà de Cass aconseguiren una audiència amb el productor Lou Adler. Els hi va oferir un contracte amb el segell Dunhill.

La seva discografia:

La seva primera gravació va ser com a coro per a Barry McGuire. En aquest disc es va incloure la cançó "California Dreamin'". La cançó va arribar al número 4 de les llistes a finals de 1965. El gener de 1966 varen llançar el que va ser el seu primer número ú "Monday, Monday" que formà part del seu primer àlbum "If You Can Believe Your Eyes and Ears".

Enmig de grans diferències internes i "rotllos" entre ells. el grup va gravar els següents àlbums:

- "I Saw Her Again, Last Night"
- "Deliver" amb l'èxit "Creeque Alley"
- "Farewell to the First Golden Era" (disc de grans èxits)
- "The Papas and the Mamas" l'abril de 1968, quan el grup decideix separar-se

No obstant, el segell discogràfic per a llançar la carrera en solitari de Cass Elliot, treu al mercat:

- "Midnight Voyage" i "Dream a Little Dream of Me" el mes de juny del mateix any.

Però per exigències de contracte, varen tenir que treure un darrer disc el 1971 anomenat "People Like Us"

La cançó escollida:

La lletra de la cançó:

(versió original: anglès)

All the leaves are brown
And the sky is grey
I´ve been for a walk
On a winter´s day
I´d be safe and warm
If I was in L.A.

California dreaming
On such a winter´s day

Stopped into a church
I passed along the way
Well, I got down on my knees
And I pretend to pray
You know the preacher likes the cold
He knows I´m gonna stay

All the leaves are brown
And the sky is grey
I´ve been for a walk
On a winter´s day
If I didn´t tell her
I could leave today

(versió en: castellà)

Todas las hojas son color café y el cielo es gris
He estado caminando en un día de invierno
Estaría seguro y tibio si estuviera en L.A.
California sueña con un día de invierno como este

Parado en una iglesia pasé a lo largo del camino
Pues me puse de rodillas y fingí rezar
Tu sabes al predicador le gusta el frío
El sabe que me voy a quedar
California sueña con un día de invierno como este

Todas las hojas son color café y el cielo es gris
He estado caminando en un día de invierno
Si no le dije a ella que podría irme hoy
California sueña con un día de invierno como este
California sueña con un día de invierno como este
California sueña con un día de invierno como este

Els records de la família

2008-11-02T09:24:00.003+01:00

Dins els records que m'han portat els amics estimats, també tinc un espai pels que en algun moment del temps algún membre de la família m'ha portat i els quals els hi tinc una estima molt especial.

Entre ells, tinc que els em varen portar el meu germà i la meva cunyada en una sortida que varen fer a França fa molts i molts anys i que són unes figures que van de "parelleta" i que són molt macos (com ells dos):

La "parelleta" de França

O un Nadal, que en varen regalar aquest arbre tradicional finlandès. La tradició és que agafis un tros de l'arbre i l'emboliquis amb un desig. El guardis separat de l'arbre i segur que al final aquest tros tornarà a l'arbre, la qual cosa voldrà dir que el desig s'ha complert.l

Arbre tradició finlandesa

O un altre que també hi tinc un record molt especial és aquest de la meva neboda Laura, quan va fer la seva primera sortida amb l'escola cap a Barcelona, Com que sap que sóc barcelonista em va portar aquest iman per a la meva nevera:

Iman del Barça

Els meus pares també han pensat en mi. En un viatge familiar que varen fer ells, amb el meu germà i la meva cunyada, les meves dues nebodes (o sia les seves netes) i els sogres del meu germà, a la Val d'Aran, em varen portar aquesta parelleta de mússols. Qué bonics que són !!, eh ?

Mússols de la Val d'Aran

Noblesa obliga - Donna Leon -

2008-10-25T15:32:00.000+02:00

La trama es centra en un poble petit als peus de les Dolomites. Amb la presència del nou amo d'una granja abandonada, tot l'entorn es veu alterat. El nou propietari està duent a terme obres de reforma a la seva granja, quan uns dels treballadors descobreix una sepultura macabra als jardins. Pel pas del temps, el cos està pràcticament descompost. La primera pista està en un anell de segell que és trobat a prop de la tomba i que condueix al comissari Brunetti al cor de Venècia, on una família aristocràtica està plorant el fill segrestat.
És una novel·la negra molt engrescadora, on els detalls que es descriuen en cada plana del llibre formen part d'una llarga llista de pistes, les quals han estat seccionades per arribar a desembolicar al final el misteri.

Gary Jules: Rock alternatiu

2008-10-25T13:58:00.002+02:00

Qui és ?

Gary Jules (Gary Jules Aguirre, nascut el 19 de març de 1969 a Fresno (California), és un compositor i cantautor americà, que es va fer famós per la versió del tema Mad World (orginaralment del grup Tears for Fears, que va aparéixer a la pel·lícula Donnie Darko i en el vídeojoc Gears of War). El single de la cançó arribà al lloc núm. 1 del Regne Unit (UK Christmas Number One single) el 2003. Quan aquest tema es va popularitzar, la seva veu fou comparada amb la del cantant de R.E.M., Michael Stipe.

Alguns dels seus projectes ?

Alguns dels seus projectes del començament varen ser bandes com The Ivory Knights, Our Town Pansies, Woodenfish, Kofi i Heroes and Heroin, entre d'altres

Fins ara, quins discos ha publicat?

Greetings from the Side - A&M Records, 1998
Trading Snakeoil for Wolftickets - Sanctuary, 2001
Gary Jules - Down up Down Music, 2006

La cançó escollida: Falling Awake.

La lletra de la cançó:

Eagle in the dark
Feathers in the pages
Monkeys in my heart
Rattling their cages
Found a way to blue
Another ghost to follow
Said its only up to you
It’s the hardest pill to swallow
Mmmmmhmmmmmhhhmmm
You never get to choose
You live on what they send you
You know the kind of use
Things you love will get you
One foot in the grave
One foot in the shower
There’s never time to save
You’re paying by the hour
And that’s just the way it goes
Falling awake
And that’s just the way it goes
Slipping through the bars
Aware of the danger
Of riding in the cars
Taking candy from strangers
You’re never out of hand
Never out of pocket
Super sonic man
Do you want to buy a rocket
Well that’s just the way it goes
Falling awake
Falling awake
And that’s just the way it goes
Falling awake
Falling awake
Eagle in the dark
Feathers in the pages
Monkeys in my heart
Are rattling their cages
I could learn to play the game
Learn to run the hustle
If I only had the brains
The money or the muscle

És de l'àlbum "Gary Jules" - Down up Down Music, 2006 -

Per saber més de Gary Jules, visita la seva web oficial

Porto - Braga - Guimaraes

2008-10-22T22:20:00.001+02:00

Aquest estiu he estat a Porto amb les meves amigues. Vaig marxar amb una mica de recança perquè el dia de la sortida era la Gala 13 d'OT 2008 i no em volia perdre l'actuació de la Virginia cantant "Ben"; però, és clar, el viatge ja feia mesos que estava programat, quan encara no sabia que existia una veu ÚNICA i una persona molt especial. Bé, però anem de cara al gra. Ara es tracta que us faci un petit resum del què ha estat.
.......................................................................................................................
DIARI DEL VIATGE:

Dia 8.7.08: primer dia. L'anada.

Sortim molt aviat d'Olot en direcció a l'aeroport de Girona. No podíem fallar, aquesta vegada no podia ser diferent a les altres: ens vàrem equivocar a la sortida i ja ens veieu donant un parell de tombs per Vidreres. Sort que la torre de control es veu d'un tros lluny. Arribem amb temps suficient... Després de facturar, un bon esmorzar i cap a dins... Però, no tot sortiria "sobre rodes", ens vam tenir que esperar una estoneta... alguns passatgers ens varen dir que havien de canviar una roda... Quina sort que encara estàvem a terra!!.
Arribem a Porto, amb un guarda de seguretat molt amable que ens explica com funciona el tren-metro... i apa amunt cap a la capital!!. Aquí com a tall de comentari dir que els bitllets senzills són recarregables i el següent viatge surt més econòmic.
Baixem a la parada més propera i cap a la pensió, senzilla però amb els preus que pagarem no ens podem queixar. Visitem l'oficina de turisme, la catedral i cap avall (com Lisboa, és una ciutat de pujades i baixades, baixar cap a la ribera del riu i pujar cap a dins). Dinem en una pastisseria-cafeteria-restaurant (típics d'allà). Un menú complet per 7 euros. I després ens acostem cap a la ribera. Pujem a una barca típica (jo ben quieta per allò del mareig) i riu amunt i després riu avall.. Quants de ponts !!. És la ciutat dels ponts. Després de la passejada anem a l'altre costat de la ribera i visitem un celler de vins d'Oporto.... Busquem algun lloc per sopar (allà ho fan molt aviat), i com que estem cansades del viatge ens anem cap a la pensió a descansar una mica... Demà serà un altre dia... Però jo no podia dormir necessitava saber si la Virginia estava entre els finalistes per a la gala 14... Què vaig fer?. Enviar un sms amb FINALISTA VIRGINIA, però va venir retornat dient que no estava entre els finalistes. GRRRRR!!! Quins nervis. Ho vaig tornar a provar i un altre cop... després vaig pensar: potser estan fent el duet entre els dos amb menys vots... esperaré una mica més i ho tornaré a intentar... Aquest cop ho vaig fer a 2/4 de tres de la matinada. Quina alegria !!. Aquest cop si... Em semblava que podria dormir, però res de res, ara necessitava saber si la Sandra "maleducada" se n'anava o no... I navegant per Internet si si ... SANDRA CAP A CASA !!! Bé Bé i Bé. Ara ja podia dormir, que a les 7 ens aixecàvem i teníem un dia dur.. Bona nit fins demà

Dia 9.7.08: segon dia.

Ufff !! quina son!. Apa amunt i a la dutxa !!. La meva habitació era compartida amb tres i l'altra dues. Per tant, ens havíem d'aixecar aviat... Però, és clar, per a les altres cap problema... el meu: que quasi no havia dormit..(el perquè ja us ho he dit abans).. Baixem a esmorzar: d'on ha sortit tota aquesta gent ?. El menjador ple de gom a gom, els plats pràcticament buits.. Poc a poc els tornen a omplir. Esmorzar senzill però suficient: panets, alguna pasta dolça (típica d'allà), formatge, melmelada, i mantega (Amb sal ????, si si salada), aigua, suc de taronja i cafè de màquina. Sort que els portuguesos tenen un bon cafè. Per tant, a partir d'aquell dia en la nostra agenda hi havia una aturada per fer un cafè com cal... i a més pel preu, val la pena: 0,40 a 0,60 euros.. Aquests s'acosten als cafès d'en Zapatero.
Anem a l'habitació a preparar-nos per sortir. Decidim anar fins l'estació de Saö Bento (què bonica que és!! mireu les fotos), agafar el tren i ens acostem fins a Braga. Val la pena viatjar en tren: nous, amplis sense portes entre vagons, puntuals i barats. Una hora i "pico" de tren i ens va costar encara no 2 euros..
Arribem a Braga... i el dit al fet: un bon cafè i visitar la zona de Patrimoni de la Humanitat. Anem a l'oficina de Turisme per buscar un lloc per dinar... Després de divagar una mica decidim entrar en un restaurant recomanat per la guia Michellin (totes dubtoses pensant: "quin preu pagarem aquí?).. Res el menu 12 euros però servides com si fossim en un restaurant d'una estrella Michellin. Això vol dir: MOLT I MOLT BÉ!!. Recomanats per l'oficina, agafem el bus fins al Monestir de Bom Jesus (queda a uns 6 kms de la ciutat). Les més fortes, entre les que jo no m'hi compto, varem pujar una a una totes les escales fins arribar a dalt de tot, la Maria Rosa i jo agafem el funicular. Un bon lloc, amb bones vistes i que no cal deixar perdre la seva visita. Tornem a agafar el bus, el tren i direcció cap a casa nostra... Ai ai ai, què dic?? cap a Porto. Aprofitem el que queda de dia per continuar visitant la capital. Demà serà un altre dia. Espero que avui pugui dormir: la Virginia continua.

Dia 10.7.08: tercer dia.

Per al tercer dia, vàrem decidir aixecar-nos una mica més tard. Baixar tranquil·lament a esmorzar i, apa cap a la famosa estació a tornar a agafar el tren. Aquesta vegada el nostre destí havia de ser: Guimaraes, ciutat patrimoni de la humanitat per la seva ciutat medieval. Quan vam baixar del tren ens vam parar a fer el cafè de rigor. Però, quins preus !!: 2 tallats, una llauna de coca-cola i 2 cafès, en total 2,20 euros. El primer punt va ser anar a veure el castell medieval. MIllor dit el que quedava de castell: unes quantes pedres ben posades. No ho entenc, haurien de destinar els recursos de la Unesco per fer una mica de conservació i reconstrucció. Després vam anar a veure la ciutat medieval, tot passejant-nos pels carrers típics. És una ciutat maca i ben conservada. Amb matissos, però molt semblant a Carcasona. Després de donar tombs i tombs, ens vam posar d'acord per dinar a un dels restaurants de la plaça. Retornant cap a l'estació vam fer alguna paradeta en algun lloc interessant i de volta cap a Porto. Continuem visitant edificis i racons de la ciutat i a l'hora d'esmorzar ens acostem fins a la cafeteria del primer dia. Abans de retornar a la pensió decidim acostar-nos a un dels ponts per veure la ribera de nit... Estava tan concentrada amb la meva "dichosa" màquina de fer fotos (se'm descarrega molt ràpid la bateria i em costava molt fer fotos amb el programa de nit) que no em vaig adonar que les altres tenien POR per uns nois que estaven a prop i que la policia els acompanyava (semblava ser que era per qüestions de consum de drogues). Fins i tot, una de nosaltres, que estava cansada, va començar a caminar com si portes la cinquena marxa posada.... Uff, jo finalment vaig renunciar i vaig caminar al meu pas... De tornada cap a la nostra pensió vàrem comprar una mica de fruita (és que havíem sopat a les 8 del vespre i això no és gens normal). Totes ens vàrem concentrar a l'habitació gran, menjant fruita vam estar xerrant una estoneta i pensant una mica amb el nostre darrer dia d'estada a Porto... Bé ho deixo però continuaré... ja falta poc.

Dia 11.7.08: quart i darrer dia. La tornada.

El quart dia no teníem molta pressa. A més ens esperava una jornada llarga. Havíem d'arribar a Girona cap a la una de la matinada del dia 12, per tant, calia reposar una mica el matí. Seguint la rutina de cada dia, ens vam aixecar, dutxar i vestir, deixant les maletes a punt per al viatge. El dia no ens va acompanyar gaire, almenys per al matí.. feia un plugim d'aquells que no t'adones i ja estàs una mica moll. Vàrem dedicar el matí per a visitar quatre coses que teníem "in mente": la torre dos clérigos, una llibreria antiga amb una escalinata espectacular, l'església de Sant Francesc d'Assis (quant d'or que tenen!!. És clar estem parlant de l'empresa més rica del món). Aquell dia, com que era el darrer, vàrem decidir sobrepassar el pressupost de menjar: volíem menjar a prop de la ribera en una de les moltes terrasses que hi han. Totes elles van decidir menjar bacallà típic d'aquelles terres. Jo, havia de ser diferent (no m'agrada el bacallà com a peix... si la brendada o l'esqueixada) i vaig decidir menjar-me una dorada. Per cert !! boníssima Vam retornar a la pensió a agafar l'equipatge i "llestes" per anar a agafar el tren que ens havia de portar a l'aeroport. L'aeroport es veia molt nou i era molt espaiós i molt maco, difícil de no trobar les coses.. Vam facturar i passar els controls.. A dues de nosaltres els hi vam fer deixar alguna crema i alguna altra la van "catxar".. Vàrem dedicar l'estona a comprar algun vi d'Oporto i fer un berenar-sopar.. Quan va ser l'hora, apa a pujar a l'avió!!. Els primers moments varen ser una mica durs: molt aprop nostre teníem uns "xavals" una mica sorollosos però de seguida vàren quedar adormits. Si és que ja ho dic jo: "Molt de soroll i poca cosa més", "aquest jovent no aguanta res del que han d'aguantar"... Bé !!, en aquest cas millor així. Després d'aterrar a l'aeroport de Girona (quanta gent que hi havia a aquelles hores de la matinada!!), vinga excursioneta fins a Olot. Aquí s'ha acabat aquest viatge, amb una bona experiència, una ciutat per ser vista i amb el record a dins meu de la Virginia.

Taller de ceràmica: Peça 1

2008-10-22T20:39:00.002+02:00

L'any passat, i aconsellada per gent que m'estima, em vaig apuntar a l'Escola d'Expressió Municipal d'Olot per aprendre una mica a treballar el fang. El grup de gent amb el caliu que es va generar entre tots i totes més la nostra "profe" em van animar a apuntar-me de nou aquest any (tot i l'exorbitant pujada de preus). Aquest any repetim tres persones i n'hi ha dues de noves. El grup és més reduït però considero que m'és una estona molt saludable i a més noto que, poc a poc, vaig aprenent. Tant l'any passat com aquest he començat creant peces a partir de la tècnica dels "xurros" i la peça d'aquest any (s'està fent) comparant-la amb la del novembre passat no té res a veure. Poc a poc, aniré posant imatges d'algunes de les peces que he fet o faré:
Peça 1: cremador d'incens (elaborat a casa amb fang que no necessita coure's)

Els records de la Teresa

2008-10-22T20:12:00.004+02:00

L'any 1990 la vaig conèixer al lloc on treballàvem. En tot moment em va recollir amb els braços oberts, ajudant-me en tot allò que la seva saviesa em podia traspassar. Quan en algun moment, ella m'ha demanat alguna petita ajuda no he dubtat ni un pensament en oferir allò que el meu saber li servís. D'aquells dies, ha nascut una amistat que avui encara perdura... Té una riquesa infinita, un nivell cultural envidiable, una vena artística desconeguda per a molts i un cor immens. Gran aventurera i amant dels viatges... Sempre ha tingut un moment per a mi, sempre m'ha portat algun record d'aquests viatges. Aquí teniu una petita mostra:

Sant Ferriol, el seu barri: El bou.

Sardenya: gerro amb el mapa de sardenya serigrafiat

The Shins: Indie-Rock

2008-10-22T20:04:00.001+02:00

Qui són ?

Procedeixen de Nuevo México (Alburquerque). El grup el va crear el cantant, guitarrista i principal compositor James Mercer, e bateria Jessie Sandoval i el teclista Marty Crandall (tots ells del grup Flake Music). El 1997 es va iniciar la seva trajectòria. Més tard, s'hi incorpora al grup el baix Neal Langford (component també de Flake Music). .. El 2003 Neal surt de la banda i retorna en Dave Hernandez. La banda va publicar els seus dos primers singles «Nature Bears A Vacuum» (1999) i «When I Goosestep» (2000). El 2001 publiquen el seu primer disc "Oh Inverted World” (2001), que aquí va passar sense pena ni glòria. És un àlbum molt brillant, amb melodies pop impressionants, amb harmonies vocals que fan pensar amb els Beach Boys, Zombies o els Who. És un disc que dura poc (poc més de 30 minuts) i alguns dels seus millors temes són: "New Slang", "Girl inform me”, “Know your onion” o “Caring is creepy”P. Els seus posteriors treballs són:

2002: Know your opinion (EP)
2003: So says I (EP); Chutes too Narrow
2004: Fighting in a Sack (EP)
2005: Pink Bullets (single)
2006: Phantom Limbe (single); Live at Austin City Limits
2007: Wincing the Night Away; Live Session (EP)

La seva música la podríem definir com a "indie-rock", tot i que i trobem diversos estils com el pop, el rock, alternativa, country o folk. Música alegre, refrescant.

La cançó: New Slang.

La lletra de la cançó:

Gold teeth and a curse for this town were all in my mouth.
Only, i don’t know how they got out, dear.
Turn me back into the pet that i was when we met.
I was happier then with no mind-set.
And if you’d ‘a took to me like
A gull takes to the wind.
Well, i’d ‘a jumped from my tree
And i’d a danced like the king of the eyesores
And the rest of our lives would ‘a fared well.
New slang when you notice the stripes, the dirt in your fries.
Hope it’s right when you die, old and bony.
Dawn breaks like a bull through the hall,
Never should have called
But my head’s to the wall and i’m lonely.
And if you’d ‘a took to me like
A gull takes to the wind.
Well, i’d ‘a jumped from my tree
And i’d a danced like the kind of the eyesores
And the rest of our lives would ‘a fared well.
God speed all the bakers at dawn may they all cut their thumbs,
And bleed into their buns ’till they melt away.
I’m looking in on the good life i might be doomed never to find.
Without a trust or flaming fields am i too dumb to refine?
And if you’d ‘a took to me like
Well i’d a danced like the queen of the eyesores
And the rest of our lives would ‘a fared well.

Radiohead: Rock alternatiu

2008-10-22T20:02:00.002+02:00

Qui són ?

Radiohead és un grup anglès de rock alternatiu, format per un grup d'amics de col·legi el 1985, a la ciutat d´Oxford. Son considerats com un dels grups més vanguardistes i prestigiosos dels darrers temps.
El seu primer single, "Creep" (1992), de l'àlbum debut de la banda Pablo Honey (1993), es va convertir en un èxit a nivell mundial, a l'època que el grunge (amb bandes com Nirvana i Pearl Jam) i el rock alternatiu dominava les ràdios i els principals llistats de música, i posteriorment es va considerar a la banda com one-hit wonders.
No obstant això, la banda va aconseguir capturar l'atenció de milers de fanàtics del Regne Unit amb el seu següent àlbum, The Bends (1995), guanyant admiradors gràcies a les denses atmosferes assolides amb tres guitarres, i a l'expressiu estil de cantar (generalment en falset) del seu líder, Thom Yorke. El tercer àlbum d'estudi de la banda, OK Computer (1997), li va brindar a la banda la fama mundial i èxit crític.
L'àlbum, que parlava de temes d'alienació, ha estat aclamat com un dels millors i més influents dels anys 90.
Encara que àlbums com Kid A i Amnesiac han estat matèria de discussió entre els seguidors, Radiohead és considerat com un dels grups musicals més creatius de la seva era, atraient a múltiples seguidors als seus concerts i influint a grups i artistes de diversos gèneres. Radiohead ha tingut un sorpresiu èxit comercial, però la banda s'ha destacat per mantenir independència política i musical, malgrat treballar per a EMI, un dels més grans segells discogràfics.
L´any 2004 van publicar el disc "Hail to the thief", on el grup intenta combinar la seva electrónica i la experimentació, amb les guitarres dels seus primers treballs.
La banda publica de forma independent i sense intermediaris, el seu setè àlbum d'estudi, anomenat In Rainbows (2007). A més de treure'l en format físic (CD i vinil), el disc es podía descarregar en format digital desde la pàgina web de In Rainbows al preu que decideixi el comprador (fins i tot gratuitament).
"In Rainbows" va gaudir d´unes grans crítiques, que el van convertir en un dels discos més aclamats de la temporada.

Per què destaquen?

Un fet destacable és que la banda segueix tenint una presència molt important en la música popular encara que no deixa de desafiar les expectatives sigui publicant un àlbum electrònica avançada quan el públic s'estava esperant una nova revolució del rock o deixant que sigui el públic el qui decideixi el preu de In Rainbows. Barreja els canvis intencionats de l'art-rock dels 70 amb tocs de dub.electrònica i rock-vers-estrofa-vers. L'estil musical de Radiohead, notable per la seva varietat i experimentació, pot ser explicat pels variats gustos musicals dels seus integrants.

De qui poden estar influenciats?

Entre les primeres influències de Radiohead es trobaven bandes de rock alternatiu i post-punk com The Smiths, Pixies, R.E.M., Joy Division i Magazine. Amb els àlbums Kid A (2000) i Amnesiac (2001) la música de la banda va prendre un rumb menys convencional, amb influències de música electrònica (tals com Aphex Twin), el jazz, música experimental, la música avant-garde i la música clàssica. L'àlbum més recent de la banda Hail to the Thief de 2004, va incloure a més influències de Neil Young i The Beatles.

Algunes de les seves cançons::

Creep (es pot escoltar més avall)
Weird Fishes / Arpeggi
High and Dry
Nude

La cançó escollida: "Creep"

La lletra de la cançó:

When you were here before
Couldn't look you in the eye
You're just like an angel
Your skin makes me cry
You float like a feather
In a beautiful world
I wish I was special
You're so f**king special
But I'm a creep
I'm a wierdo
What the hell am I doing here?
I don't belong here

I don't care if it hurts
I want to have control
I want a perfect body
I want a perfect soul
I want you to notice
When I'm not around
You're so f**king special

I wish I was special

But I'm a creep
I´m a weirdo
What the hell am I doing here?
I don't belong here

She's running out again
She's running out
She run, run, run run
run

Whatever makes you happy
Whatever you want
You're so f**king special
I wish I was special
But I'm a creep
I´m a weirdo
What the hell am I doing here?
I don't belong here
I don't belong here.

Los crímenes del número primo - Reyes Calderón -

2008-10-22T00:24:00.003+02:00

Tot succeeix a la matinada del divendres 11 de juny en el monestir de Sant Salvador de Leyre a Navarra. Aquella mateixa nit roben un sagrari i l'abat Urrutia desapareix sense deixar cap rastre. Però, al dia següent passa una cosa molt inquietant. L'arquebisbe de Pamplona rep un sinistre enviament en forma de dit humà ensangrentat junt amb una hòstia i un enigmàtic text escrit en llatí i harameu, que sembla ser una nota de rescat que exigeix a canvi de la vida del propietari del dit un valuos Lignum Crucis. Per tal d'evitar fer molt de soroll, l'abat decideix no avisar a la policia i si a un inspector de la Interpol. Res es deté, a l'endemà una jutgessa es desplaça a una ermita prop de Mendigorria per tal d'assumir la instrucció de l'assassinat de l'abat Urrutia i del mateix arquebisbe de Pamplona. Això només és el començament, formen part de la primera peça d'un siniestre i complex trenca-caps amb un rerafons de venj. La única pista: un número primo.

Cristall enverinat - Donna Leon -

2008-10-22T00:23:00.001+02:00

L'arrest de Marco Ribetti mentre participava en una manifestació ecològica, el paper del sogre, la mort del vigilant nocturn de la fàbrica d'aquest últim, tot plegat amoïna a l'esposa de l'arrestat i filla de l'amo de la fàbrica. Ella demanarà ajuda al comissari Brunetti amic d'en Marco. L'escenari seran els canals de la Venècia, res a veure amb la cara turística de la ciutat.

Una altra novel·la de la Donna que ens endinsa a les maquinacions de la societat italiana

Carta a Virginia para su cumpleaños

2008-10-22T00:21:00.002+02:00

MIS MEJORES SENTIMIENTOS Y DESEOS PARA TI QUE ERES LA ESTRELLA DE MI UNIVERSO

Virginia me he permitido escribirte esta carta con motivo de tu aniversario. No se si llegará a tus manos porque soy consciente que se van a escribir para ti cartas muy lindas y será difícil. Pero de ti he aprendido que hay que luchar con todo el alma para conseguir nuestros sueños.

Virginia, con tu actitud de amor, has permitido que muchas personas, entre ellas me incluyo, hayamos vivido todo esto como una de las experiencias más hermosas y maravillosas de nuestra vida. Tu actitud se transforma en algo tan mágico que permite que la luz que hay en ti se irradie a tu alrededor creando ésa burbuja que hablabas en el càsting. Tu has aceptado la responsabilidad de tus pensamientos y sentimientos, porque son tus propias creaciones. Todos tenemos el poder y el derecho, en cualquier momento, de elegir lo que vamos a pensar o sentir. Las circunstancias no crean el sentimiento; es el pensamiento el que crea las circunstancias.

Virginia, deseo que tus amigos sean aquellos que te hablan de la verdad y la sabiduría, pero no las usan como arma. Que tus amigos sean aquellos que se dedican a tu prosperidad y no a tus aparentes carencias o limitaciones. Que tus amigos sean aquellos que simplemente te permiten ser, sin juicios ni acusaciones. Permíteles que nutran tu crecimiento a su debido tiempo en lugar de hacerte ser lo que no eres. Cuando encuentres a personas que sean todo esto, aprécialos muchísimo y sé también su amigo.

El odio es el olvido del amor, la mentira es una deformación de la verdad. Yo pienso que la verdad es relativa, depende del punto de vista del observador. Correcto y equivocado, bueno y malo, son polaridades, juicios emitidos por la mente. Cómo muy bien has comentado, con otras palabras, nadie es tan notable ni suficientemente sabio para ser el juez de otra persona. Si todos contemplasen la vida tal como la has contemplado tu dentro de la academia, podrían ver que en el corazón de la vida sólo hay amor. Virginia, tu nos has ofrecido bondad por todos sitios y nosotros intentamos devolvértela multiplicada por mil (apoyándote mientras estabas dentro, apoyándote ahora que estás fuera y apoyándote cuando más lo necesites). Cuenta con nosotros.

Virginia, confía en ti y confía en la vida. Confiar es sencillamente permitir que la vida sea tal como es, es dejar marchar la necesidad de la mente de controlar la vida; confiar es ver más allà de las apariencias y abrazar cada deseo dichoso como ya cumplido. Aprendes a confiar cuando dejas marchar el miedo de la mente, con su limitada percepción de la vida. (Virginia eres auténtica, eres especial, eres diferente, eres única, eres personal, eres un rayo de luz en la oscuridad, eres un soplo de aire, eres un sonido dentro del silencio, eres TU). Mariposa azul, sólo permite a tus amigos que te hablen de su diferente perspectiva, no como consejos, sino para ofrecerte más conocimientos sobre las oportunidades de que dispones en tu nuevo camino. Te lo resumo: "el mejor consejo es no seguir los consejos de los demás, sino fundamentalmente sólo los propios".

Para terminar la carta (espero remitirla íntegra en el concurso de la marea azul), quiero expresar mi agradecimiento por cómo eres y mis mayores deseos: disciplinada para conseguir los logros, has tenido fe en cada momento para que se convirtieran en una oportunidad, inteligencia y flexibilidad para adaptarte y avanzar en medio de los cambios, sinceridad, integridad y humildad, No tengas miedo, no dejes que esa emoción te controle, sólo la debes usar para evitar el peligro. Tu música, tu voz, tu sensibilidad, son la armonia de toda la creación. Tu cantas la música, no sólo con tu voz, con tus oídos sino con todo tu ser. Con tu música, vuelvo a sonreir y a vivir con más alegría. Con tus canciones, las estrellas me hablan de la eternidad. Con tu melodía, escucho los murmullos del viento y como los grandes espíritus cabalgan sobre ellos.

Muchas felicidades de todo corazón !!. No cierres nunca tus ojos, porque de ellos salen la luz que ilumina el camino de mi vida desde el primer día que te ví en los cástings.
Mil besos y mil abrazos de alguien que te quiere por todo lo que eres
Deseo de todo corazón que ése día y los que vengan estén llenos de felicidad y amor
Autora: volcagarrotxa
Creado: 30 de agosto de 2008
Enviado a: virginia-maestro.net

Momentos Azules: En ella, con ella y para ella

2008-10-22T00:19:00.006+02:00

Momentos de inspiración llenos de mensajes que han penetrado en mi ser interior y que, a pesar de las dificultades casi insoportables, su voz especial, su mirada transparente y su personalidad me han guiado y orientado hacia una alegría y una felicidad mayor. Estos momentos han sido fuente de inspiración y comprensión.

© volcagarrotxa (02/09/2008)

Momentos preliminares

Llegó el martes, llegó la noche, sin aviso previo, sólo apareció la luna en cielo negro oscuro. Ese día, sin tener conocimiento de ello, iba a ser diferente, iba a ser especial. Ante mi mirada apareció una muchacha, parecía tan pequeña, con unos ojos azules intensos como el mar, azules intensos como el cielo. Ese día apareció Virginia. Con su voz, con sus gestos, con sus palabras, impregnó la sala de música y dulzura. En ese instante cambió mi esencia, cambió mi vida. Fue una casualidad, podía haber desviado mi mirada a tantas otras imágenes y en cambio se detuvo sobre ella. Evidentemente, ella estaba allí para hacer realidad su sueño. Pero, ¿y yo?, ¡quién sabe por qué había reparado en ella! El destino es así. Quizás fue su voz auténtica. Quizás fue su sensibilidad. Quizás fue su fragilidad. Quizás fueron las palabras pronunciadas en medio del silencio como respuesta a ésa pregunta de unos de los allí presente. O quizás fue la suma de todas esas cualidades que despertaron en mí esa atracción visual y emocional.

Ese día, el tren del tiempo se detuvo allí y empezó una nueva forma de vivir para mí. Ese día, me di cuenta que empezaría a contar los días. Empezaba la cuenta atrás del día en que volvería a detenerme ante ella. Anduve y anduve. ¡Qué pequeño es el tiempo y qué grande es el camino a recorrer!
Desde quí podreu accedir a llegir tot el document "Momentos azules: En ella, con ella y para ella"

Justícia uniforme - Donna Leon -

2008-10-22T00:19:00.004+02:00

A l'Acadèmia Militar de San Martino apareix un cos sense vida d'un cadet: l'Ernest Moro. Troben al noi penjat amb una corda al coll. És el fill de Fernando Moro, metge i exdiputat al Parlament. El pare i la seva exdona estan convençuts que no es tracta d'un suïcidi, però tot i així, cap dels dos mostren gaire interès per a col·laborar en la investigació. El commissari Brunetti (personatge de les novel·les de Donna Leon) comença a furgar en la carrera política del senyor Moro i el cas es comença a descabdellar quan descobreix una sèrie de detalls esfereïdors.

Atrapada i perduda (poesia dedicada a la Virginia)

2008-10-22T00:16:00.003+02:00

Temps fa que no em sentia així.
Desitjo tant somriure com tu,
vull a estar al teu costat,
sentir tot allò que es desperta
en mi quan et veig.

Em sento atrapada i perduda,
només tinc temps per escoltar
la teva veu, la teva música.

Tot s’ha aturat dins meu.
I tu n’ets la culpable.
Sento una boja alegria
Només tinc temps per a tu,
no puc deixar de pensar en tu

Em sento atrapada i perduda,
només tinc temps per escoltar
la teva veu, la teva música.

No puc deixar de pensar en tu.
No se m’acudeix com fer-ho,
però tu m’has robat el cor,
m’he quedat atrapada en tu.
Necessito tenir-te a prop meu.

Em sento atrapada i perduda,
només tinc temps per escoltar
la teva veu, la teva música.

Necessito el temps del món.
No em faig prou amb tot l’ahir,
amb l’avui ni amb el demà.
Necessito respirar tot l’aire.
Necessito cada dia veure’t.

Em sento atrapada i perduda,
només tinc temps per escoltar
la teva veu, la teva música.

No sé que ha pogut passar,
hores d’ara no entenc res,
per què m’has enlluernat així?
M'has allunyat de tantes coses,
m’has apropat a tantes altres.

Em sento atrapada i perduda,
només tinc temps per escoltar
la teva veu, la teva música.

Autora: volcagarrotxa
Data creació: 08/09/2008