La incertesa

La por davant la incertesa.

La incertesa ens genera un sentiment de por, de pànic davant de tot allò que ens és desconegut. És un sentiment humà, forma part de la nostra ment. Tot i això, hem de treballar per a superar aquesta sensació. Però, com ho podem fer ? com poder deixar de tenir por ?. Ho podem fer essent creatius, buscant nous reptes o bé omplint allò que n'és desconegut amb coneixements. No hem de dubtar de la nostra suficient intel·ligència, ella ens serà suficient per a aconseguir una ment creativa que ens ajudarà avançar, ens ajudarà a buscar coneixements per a no tenir por al nostre futur. Però, a part de tot això, no hem de rebutjar el fet de necessitar una ració de desconeixement que ens permetrà treballar cada dia una mica més per a tenir més coneixements. Sabem que tenim pànic quan no coneixem però també hem de ser conscients de la grata satisfacció que sentim quan aprenem o intuïm una cosa nova. L’existència de la incertesa ens ajudarà a buscar coneixement i creativitat i així convertir tot allò incert en alguna cosa ferma i segura. Però permetent que coexisteixi ja que ella serà un dels nostres motors per a continuar progressant.

Ser perfecte és millor que ser perfeccionista ?

Ens és necessari diferenciar el que vol dir “voler ser perfecte” i el que implica “ser perfeccionista”. Per què ? Mentre voler ser perfecte vol dir aconseguir la millor versió d’una cosa, ser perfeccionista representa la persona que no para de buscar la perfecció. No para perquè està convençuda de que encara pot aconseguir més, que el que hi ha encara és millorable. El “perfeccionista” s’exigeix sempre més i mai està conforme i pensa que encara pot millorar, busca un grau de perfecció que no existeix i que mai podrà aconseguir. Totes les energies que hi inverteix són envà i això fa que, moltes vegades, ni es mogui per a aconseguir-ho.
Aquesta “imperfecció” (ser perfeccionista) és va configurant en la persona des de la seva infantesa, quan se li exigia constantment i d’una forma desproporcionada. Quan aconseguia quelcom se li exigia més, i així successivament, però mai sense cap tipus de recompensa o alabança. També pot ser que aquesta característica li vingui d’una infravaloració, que des de petit se li ha valorat pel que feia i no per com era i a més sempre comparant-lo amb algú altre.
Una persona perfeccionista és algú que vol arribar a un lloc però sense viatjar ni sense interessar-li quins camins ha agafat per arribar al destí.
Una altra possibilitat és que la persona se senti insegura i es torni temerós. Aquesta persona es percep fràgil, poc valuós, vulnerable
Fins ara em considerava algú “perfeccionista”, m’exigia el màxim perquè sempre hi havia algú de l’entorn que recriminava que el que havia fet o el que estava fent no estava bé, tothom es creia capaç i amb la potestat per a atacar-me sense donar opcions a cap tipus de “defensa”. Em tiraven la seva “basura” a mi i jo havia de recollir-la, amb els trossets esmicolats del meu cor, i portar-los a “reciclar”. Ara he après que moltes vegades és l'enveja que senten per veure'm a mi tal i com sóc, sense disfrassos, que el que intento fer és el millor possible, és l'enveja perquè hores d'ara no saben ni com sóc.

S’ha acabat !! Aquesta vegada m’he dit a mi mateixa: PROU !!!. Puc buscar “ser perfecte”, puc perseguir la meva millor versió, però deixant de ser “una perfeccionista”. Vull arribar a algun lloc però aturant-me allà on vulgui, vull retratar els instants de la meva vida que em donen felicitat, vull recórrer tots i cada un dels camins que em portin al meu destí i ser conscient de tot el que he caminat, de tot allò que he après de la vida.

Confiar en un mateix

Què difícil se’ns fa per a uns sentir plenament que una cosa és possible i merescuda !.

Aquesta “falta de confiança” en un mateix ens converteix en persones falsament poc atrevides, ens amaguem en nosaltres i no mostrem el que veritablement som. Aquesta negativitat fa que lliurem menys del que podem. No podem parlar d’éssers humils ja que més aviat ens convertim en covards, covards per no ser capaços de mostrar-nos tal i com som, covards per deixar de lluitar per les coses que realment ens agraden o desitgem.
A l’altre costat tenim “l’excés de confiança”, allò que fa que ens convertim en personatges irreals i volem demostrar coneixements que en veritat no tenim ni estem disposats a tenir. Aquests si que s’atreveixen a tot, s’atreveixen per sobre de les seves possibilitats. A ells els hi vindria bé una mica d’humilitat.
Després de veure la dualitat de la confiança, ens preguntem: Doncs, quin és el punt d’equilibri ? Potser, hauríem de buscar el que clarament és possible i merescut. Reduir l’exigència de perfeccionisme que tenim en voler fer allò que classifiquem com a “bo” per a diferenciar-ho del que considerem com a “dolent”. Un primer pas seria acceptar-nos tal i com som i creure que totes les nostres actituds i possibilitats poden ser-nos útils. Un altre pas seria considerar que si volem confiar en nosaltres mateixos hem de saber afrontar-nos tant a l’èxit com al fracàs. Hem d’aprendre a confiar en la vida i en com són les coses.

Un amor jove

La mirada dels seus ulls
reflecteix la intensitat
de l'amor que estan vivint.

Dins la plena joventut
va brotar un amor
que omplí els seu cors
d'harmonia i felicitat

Viuen la vida intensament
gaudint de la present joia
i pensant en un feliç futur.

Desitgen unir els seus cors
que les seves vides en sigui una
Desitgen junts caminar
mirant el mar, la lluna i el sol

Desitgen junts contemplar
el naixement d'un nou dia.

Els fruits de l'amor

Del nostre amor,
de la nostra arrel,
floriren dos fruits.

Un amb els cabells
pintats d'or;
L'altre amb el color
de la terra.

Els dos amb uns ulls
plens d'innocència.
Els dos amb uns llavis
plens de somriures.

Un portà la plena felicitat
l'altre una immensa alegria
Això si, els dos
ompliren la nostra llar
de joia i harmonia.

Per als dos hem viscut,
per als dos hem lluitat,
per als dos hem cuidat
el nostre estimat amor.

by volcagarrotxa

Cant a l'amistat

No cerqueu l'amistat

al fons de cap calaix,

enmig de papers i pols.

Cerqueu-la en aquells rostres

que un dia us varen

acompanyar fent camí

Recordeu aquells mots

d'esperança, d'il·lusió,

d'alegria i de joia

que us fèieu arribar

entre tots 

Quin tresor és l'amistat !

Vingui d'on vingui,

sigui qui sigui,

se'ns posa a dins nostre

sense cap recança.

El pas del temps
no és el seu oblit.
El pas de la vida
és qui l'enforteix.

by Montse Plana: Dedicat a tots els meus amics i amigues: les de sempre i a tota la "meva" marea azul que m'han ofert tot el que porten a dins seu i m'han demostrat que, a vegades, no cal mantenir un contacte visual molt constant perquè un t'ofereixi el seu cor.

Us acompanyo aquest cant amb la veu de Lluís Llach i la seva cançó "T'estimo" que va dedicar a tots els seus fans.

L'amor dels pares.

Sota l'olivera i el desmai,

parlàveu dels estels

del sol i de la lluna.

Enmig de la foscor

la nit feia més immens

el vostre gran amor.

L'estima per la terra

que us va veure néixer

uní els vostres camins.

Des del bell mig

de la vall de Bianya

fins a dalt a Batet,

tota aquesta terra

en va ser testimoni

Hivern d'escalfor

Primavera de naixença

Estiu de joia i felicitat

Tardor del "Si per sempre"

Que aquest amor 

es faci més gran dia a dia

i perduri en els seus fruits

 (by volcagarrotxa)

Maremar = Mare + Mar. Cançó que identifica molt bé la meva infantesa, especialment per l'amor cap al mar que el nostre pare ens intentà inculca des de ben petits. Recordo, dia rera dia, els dies que ens portà al mar ja fos a pescar o a passar el dia a la platja.