La incertesa

La por davant la incertesa.

La incertesa ens genera un sentiment de por, de pànic davant de tot allò que ens és desconegut. És un sentiment humà, forma part de la nostra ment. Tot i això, hem de treballar per a superar aquesta sensació. Però, com ho podem fer ? com poder deixar de tenir por ?. Ho podem fer essent creatius, buscant nous reptes o bé omplint allò que n'és desconegut amb coneixements. No hem de dubtar de la nostra suficient intel·ligència, ella ens serà suficient per a aconseguir una ment creativa que ens ajudarà avançar, ens ajudarà a buscar coneixements per a no tenir por al nostre futur. Però, a part de tot això, no hem de rebutjar el fet de necessitar una ració de desconeixement que ens permetrà treballar cada dia una mica més per a tenir més coneixements. Sabem que tenim pànic quan no coneixem però també hem de ser conscients de la grata satisfacció que sentim quan aprenem o intuïm una cosa nova. L’existència de la incertesa ens ajudarà a buscar coneixement i creativitat i així convertir tot allò incert en alguna cosa ferma i segura. Però permetent que coexisteixi ja que ella serà un dels nostres motors per a continuar progressant.

Ser perfecte és millor que ser perfeccionista ?

Ens és necessari diferenciar el que vol dir “voler ser perfecte” i el que implica “ser perfeccionista”. Per què ? Mentre voler ser perfecte vol dir aconseguir la millor versió d’una cosa, ser perfeccionista representa la persona que no para de buscar la perfecció. No para perquè està convençuda de que encara pot aconseguir més, que el que hi ha encara és millorable. El “perfeccionista” s’exigeix sempre més i mai està conforme i pensa que encara pot millorar, busca un grau de perfecció que no existeix i que mai podrà aconseguir. Totes les energies que hi inverteix són envà i això fa que, moltes vegades, ni es mogui per a aconseguir-ho.
Aquesta “imperfecció” (ser perfeccionista) és va configurant en la persona des de la seva infantesa, quan se li exigia constantment i d’una forma desproporcionada. Quan aconseguia quelcom se li exigia més, i així successivament, però mai sense cap tipus de recompensa o alabança. També pot ser que aquesta característica li vingui d’una infravaloració, que des de petit se li ha valorat pel que feia i no per com era i a més sempre comparant-lo amb algú altre.
Una persona perfeccionista és algú que vol arribar a un lloc però sense viatjar ni sense interessar-li quins camins ha agafat per arribar al destí.
Una altra possibilitat és que la persona se senti insegura i es torni temerós. Aquesta persona es percep fràgil, poc valuós, vulnerable
Fins ara em considerava algú “perfeccionista”, m’exigia el màxim perquè sempre hi havia algú de l’entorn que recriminava que el que havia fet o el que estava fent no estava bé, tothom es creia capaç i amb la potestat per a atacar-me sense donar opcions a cap tipus de “defensa”. Em tiraven la seva “basura” a mi i jo havia de recollir-la, amb els trossets esmicolats del meu cor, i portar-los a “reciclar”. Ara he après que moltes vegades és l'enveja que senten per veure'm a mi tal i com sóc, sense disfrassos, que el que intento fer és el millor possible, és l'enveja perquè hores d'ara no saben ni com sóc.

S’ha acabat !! Aquesta vegada m’he dit a mi mateixa: PROU !!!. Puc buscar “ser perfecte”, puc perseguir la meva millor versió, però deixant de ser “una perfeccionista”. Vull arribar a algun lloc però aturant-me allà on vulgui, vull retratar els instants de la meva vida que em donen felicitat, vull recórrer tots i cada un dels camins que em portin al meu destí i ser conscient de tot el que he caminat, de tot allò que he après de la vida.

Confiar en un mateix

Què difícil se’ns fa per a uns sentir plenament que una cosa és possible i merescuda !.

Aquesta “falta de confiança” en un mateix ens converteix en persones falsament poc atrevides, ens amaguem en nosaltres i no mostrem el que veritablement som. Aquesta negativitat fa que lliurem menys del que podem. No podem parlar d’éssers humils ja que més aviat ens convertim en covards, covards per no ser capaços de mostrar-nos tal i com som, covards per deixar de lluitar per les coses que realment ens agraden o desitgem.
A l’altre costat tenim “l’excés de confiança”, allò que fa que ens convertim en personatges irreals i volem demostrar coneixements que en veritat no tenim ni estem disposats a tenir. Aquests si que s’atreveixen a tot, s’atreveixen per sobre de les seves possibilitats. A ells els hi vindria bé una mica d’humilitat.
Després de veure la dualitat de la confiança, ens preguntem: Doncs, quin és el punt d’equilibri ? Potser, hauríem de buscar el que clarament és possible i merescut. Reduir l’exigència de perfeccionisme que tenim en voler fer allò que classifiquem com a “bo” per a diferenciar-ho del que considerem com a “dolent”. Un primer pas seria acceptar-nos tal i com som i creure que totes les nostres actituds i possibilitats poden ser-nos útils. Un altre pas seria considerar que si volem confiar en nosaltres mateixos hem de saber afrontar-nos tant a l’èxit com al fracàs. Hem d’aprendre a confiar en la vida i en com són les coses.

Un amor jove

La mirada dels seus ulls
reflecteix la intensitat
de l'amor que estan vivint.

Dins la plena joventut
va brotar un amor
que omplí els seu cors
d'harmonia i felicitat

Viuen la vida intensament
gaudint de la present joia
i pensant en un feliç futur.

Desitgen unir els seus cors
que les seves vides en sigui una
Desitgen junts caminar
mirant el mar, la lluna i el sol

Desitgen junts contemplar
el naixement d'un nou dia.

Els fruits de l'amor

Del nostre amor,
de la nostra arrel,
floriren dos fruits.

Un amb els cabells
pintats d'or;
L'altre amb el color
de la terra.

Els dos amb uns ulls
plens d'innocència.
Els dos amb uns llavis
plens de somriures.

Un portà la plena felicitat
l'altre una immensa alegria
Això si, els dos
ompliren la nostra llar
de joia i harmonia.

Per als dos hem viscut,
per als dos hem lluitat,
per als dos hem cuidat
el nostre estimat amor.

by volcagarrotxa

Cant a l'amistat

No cerqueu l'amistat

al fons de cap calaix,

enmig de papers i pols.

Cerqueu-la en aquells rostres

que un dia us varen

acompanyar fent camí

Recordeu aquells mots

d'esperança, d'il·lusió,

d'alegria i de joia

que us fèieu arribar

entre tots 

Quin tresor és l'amistat !

Vingui d'on vingui,

sigui qui sigui,

se'ns posa a dins nostre

sense cap recança.

El pas del temps
no és el seu oblit.
El pas de la vida
és qui l'enforteix.

by Montse Plana: Dedicat a tots els meus amics i amigues: les de sempre i a tota la "meva" marea azul que m'han ofert tot el que porten a dins seu i m'han demostrat que, a vegades, no cal mantenir un contacte visual molt constant perquè un t'ofereixi el seu cor.

Us acompanyo aquest cant amb la veu de Lluís Llach i la seva cançó "T'estimo" que va dedicar a tots els seus fans.

L'amor dels pares.

Sota l'olivera i el desmai,

parlàveu dels estels

del sol i de la lluna.

Enmig de la foscor

la nit feia més immens

el vostre gran amor.

L'estima per la terra

que us va veure néixer

uní els vostres camins.

Des del bell mig

de la vall de Bianya

fins a dalt a Batet,

tota aquesta terra

en va ser testimoni

Hivern d'escalfor

Primavera de naixença

Estiu de joia i felicitat

Tardor del "Si per sempre"

Que aquest amor 

es faci més gran dia a dia

i perduri en els seus fruits

 (by volcagarrotxa)

Maremar = Mare + Mar. Cançó que identifica molt bé la meva infantesa, especialment per l'amor cap al mar que el nostre pare ens intentà inculca des de ben petits. Recordo, dia rera dia, els dies que ens portà al mar ja fos a pescar o a passar el dia a la platja.

Per als meus avis: "Amb el seu record".

Amb el seu record,

retorno al passat

com qui torna

a la casa que va néixer.

Amb el seu record

trobo la resposta

a aquelles preguntes

fosques i misterioses.

Amb el seu record

esborro el dolor

i dibuixo somriures

als meus llavis.

Amb ells vaig iniciar

el llarg camí de la vida

Amb ells vaig conjugar

el verb estimar.

Amb ells vaig anhelar

una vida plena de felicitat

Amb ells vaig somniar

un desig etern de divinitat.

Amb el seu record

em desperto cada dia

pensant en aprendre

el seu bon fer i estar.

(by volcagarrotxa)

Laura: felicitats pel teu aniversari.

Encara recordo aquell 7 de maig de 1991. Era quasi l'hora de plegar de la feina quan vaig rebre una trucada dient-me que JA ERA TIETA!! i que l'ésser que ho feia possible era una preciosa nena que es deia Laura. Quan arribà l'hora de plegar, vaig córrer fins a l'Hospital per tal de felicitar al meu germà i a la meva cunyada i per conèixer qui faria possible un canvi en la meva vida. De sobte, els meus ulls canviaren: aquella petita bellesa m'omplí el meu cor de sentiments mai sommiats. En el meu rostre es dibuixà un somriure ple que expressava tota la felicitat que sentia. Laura, des d'aquest món et volia fer expressar-te el meu desig de que siguis plenament feliç en el teu 18è. aniversari... 18 són una bona pila però el més important és que ja tens la majoria d'edat. Aviat tindràs el carnet, aviat estaràs a la UNI estudiant allò que vols. Sempre has estat una persona responsable i a partir d'ara segur que ho continuaràs demostrant. Gràcies per formar part del meu món.

Una petita gran joia

Fou la primavera,

brota la natura,

i al mig del meu jardí

va néixer una flor.

Amb la seva bellesa,

es convertí en una princesa

que ompli de joia 

el fons del meu cor.

Laura, Laura, Laura,

el nom resona dins meu

i una immensa alegria

s'endinsa en la meva vida.

La bella princesa 

en féu més planer el camí

El buit del temps s'ompli

d'una intensa felicitat.

Laura, Laura, Laura,

et convertires en la meva flor

i de tu en tindré cura

perquè floreixis en el meu cor.

(by volcagarrotxa)

Montserrat

Aquesta setmana farà un any que vàrem anar a Montserrat. Ens vam instal·lar al monestir benedictí de Sant Benet. Va ser la primera sortida de més d'un dia que vaig fer amb la meva amiga Maria Rosa i haig de reconèixer que va ser fascinant. Totes plegades varem respirar aires d'espiritualitat, de convivència i de naturalesa. Tot era diferent i suposo que el fet d'instal·lar-nos en un monestir, el de Sant Benet (a un 1,6 km de Montserrat), ho va permetre. Jo ho vaig viure com si es tractés d'una "gran aventura" dedicant temps per buscar informació i més informació. Tot per acabar confeccionant un petit butlletí. Després em vaig adonar que no calia tan esforç perquè a Montserrat està ple de punts d'informació. Tanmateix, no m'arrepenteixo d'haver-lo fet ja que vaig gaudir com mai quan buscava per Internet, quan ho compaginava tot. Això també va ser una "gran aventura" per a mi i em va permetre gaudir molt més de la nostra estada a Montserrat.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
DIARI DEL VIATGE:

Divendres dia 02.05.2008

De bon matí, i amb les bianyenques i olotines dins el cotxe ens posem en marxa direcció a Les Planes d'Hostoles (allà falta la número 5 - la Maria Rosa-). Un cop totes a dins (les maletes també !!!) ens dirigim cap a l'Eix Transversal (penseu que  encara no teníem el "famós" túnel de Bracons). Vam fer una aturadeta per a esmorzar una mica i agafar forces per a continuar amb el viatge. Portàvem un plànol tret del Google Maps i com us podeu imaginar entre mirar el mapa i la carretera, no podia passar res més que equivocar-nos. Mentre discutíem si "aquella" era la sortida o no, vàrem fer alguns kilòmetres més per autopista i ja està. Com que la finalitat era arribar a Montserrat no ens havíem de preocupar gaire. Ens vàrem enfilar cap a Monistrol de Montserrat. Allà una altra petita aturada per a comprar algunes coses per picar (xiclets, fruits secs, ...) i apa !! muntanya a munt. Arribem al Monestir... ens expliquen les "normes" de convivència i amb les claus a mà anem cap a les habitacions... Qui dorm amb qui ?... com que no tenim cap problema, aviat ho tenim decidit: Tura, Lourdes i Eli en una habitació i la Maria Rosa i jo en una altra. Un cop instal·lades, i amb poc temps pel tema de l'hora de dinar, ens acostem a donar un vol cap a Montserrat.

 Anem a fins al Monestir, després donem un passeig pels voltants fins a Sant Miquel i cap a dinar.

A la tarda, tornem a Montserrat. Aquí decidim arribar-nos fins a la Santa Cova. Unes caminen l'anada i la tornada i altres caminem l'anada i la tornada fent el darrer tram amb el funicular de la Santa Cova... Com que veiem que no arribem a temps per a les "vespres" decidim quedar-nos al monestir de Montserrat. Calia fer una mica d'espiritualitat també!.

Tornem cap a "casa nostra". Allà ens espera un sopar sorprenent. Coincidim amb un grup bastant animat, jo diria que molt més del que es pensàven o volien o desitjaven les monges. Ens van tenir que avisar un parell de vegades. Les converses anàvem de diferents temes socials, un d'ells va ser l'adopció. Una d'elles havia patit el tema de l'adopció amb el Congo.

Nosaltres de seguida ens varen anar a "recollir" a l'habitació. I a dormir !!!. Bé això les que varen poder. Jo res de res: fica sota els llençols jugant amb el mòbil!  Em vaig amagar sota els llenços per no molestar  a la meva companya amb la llum del mòbil. 

Apa !! ara si que tanco "els ulls". Fins demà.

Dissabte dia 03.05.2009

Bé, ja ha arribat "el demà". I quin demà !!. Ens aixequem molt aviat. Unes cap a les dutxes, altres a l'habitació... Quan estem ben arregladetes.... A esmorzar !! no no... cap a les "matines" al mateix convent del monestir... Ens volíem posar en un lloc distant que no molestéssim... però no no !!. Se'ns acosta una monja i ens diu que ens acostem cap a on són elles... Total !! Volíem estar lluny i una mica més ens posem a primera fila. Havíem decidit escoltar només "les matines" i marxar però, també, res de res. Ens quedem a escoltar la misa. Totes menys l'Eli que se'n va. Se'n va però una mica més és fica de ple dins el convent. Ja ja ja s'equivocava de porta. Jo aguantant el riure. No podia faltar al respecte a ningú.

S'acaba tot com tot el que comença. Apa cap a esmorzar i després a Montserrat d'excursió. Varem agafar el funicular de Sant Joan i varem caminar per a dalt de tot. Com que jo no estava gaire fina (per culpa de tots els meus problemes de salut) i la Maria Rosa també, varem decidir baixar una altra vegada amb el funicular. La resta varem baixar a peu per Sant Miquel. L'estoneta que ens quedà la vam aprofitar per comprar algun detallet. Varem comprar les coques típiques i jo la imatge de Montserrat (foto de dalt), un llibre sobre Sant Benet i un altre de Francesc Miralles "El quart Reich: el secret de Montserrat". Retornem al "nostre" monestir a dinar (avui hi havia una mica d'extra, suposo perquè es celebrava el bateig d'una neboda d'una de les monges), paguem la nostra estada (dinar, sopar, dormir, esmorzar i dinar per menys de 40 euros) i maletes a mà cap al cotxe. 

Ens tornem a posar en carretera i cap a Olot. Això si, sense oblidar-nos de fer una aturadeta a mig camí. Aquesta vegada escollim Amer, passem comptes de les despeses de cotxe, ens acomiadem i resumim una mica tot el que hem viscut els darrers dies. 

No volia acomiadar-me sense recordar el dia d'avui : Felicitats a totes les Montserrats!. I que hi ha millor que deixar-vos el nostre estimat "Virolai" de Mossèn Cinto Verdaguer cantat per l'escolania de Montserrat. Amb calma l'escolteu i si us animeu a cantarlo, us deixo la lletra, que és molt i molt maca:

El Virolai

Rosa d’abril, Morena de la serra,

de Montserrat estel:

il·lumineu la catalana terra,

guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren

eixos turons per fer-vos un palau.

Reina del Cel que els Serafins baixaren,

deu-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,

Ciutat de Déu que somnià David,

a vostres peus la lluna s’és posada,

el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,

dels espanyols Estrella d’Orient,

sigueu pels bons pilar de fortalesa,

pels pecadors el port de salvament.

Doneu consol a qui la pàtria enyora

sens veure mai els cims de Montserrat;

en terra i mar oïu a qui us implora,

torneu a Déu els cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,

rageu del Cel al cor de mon país;

dons i virtuts deixeu-li per florida;

feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!

ditxós el cor que s’obri a vostra llum!

Roser del Cel, que els serafins voltegen,

a ma oració doneu vostre perfum.

Cedre gentil, del Líbano corona,

Arbre d’encens, Palmera de Sion,

el fruit sagrat que vostre amor ens dóna

és Jesucrist, el Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història

i és Montserrat el nostre Sinaí:

sien per tots l’escala de la glòria

eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra,

de Montserrat estel:

il·lumineu la catalana terra,

guieu-nos cap al Cel.

Sant Jordi i l'amor

L'amor és com una flor que se'ns marceix si no el cuidem. Hem de saber apreciar la seva bellesa sense oblidar-nos que cal adobar el terreny per tal que la llavor creixi forta i sana. No ens hem d'oblidar de tot el camí fet: la descoberta i el creixement de la nostra capacitat d'estimar. Cal adonar-nos de fins a quin punt ens estimem a nosaltres mateixos i, també, estimem als altres. 

Estimar és donar, no només l'emoció, sinó l'essència de la vida. Estimar és connectar la nostra capacitat de donar i apreciar cada detall de la vida. Estimar és abraçar-se, és sentir la joia d'ajuntar-se. 

Estimar és la suma de dues ànimes però deixant que cada una respiri sense ofegar-se. Estimar és contemplar la bellesa del naixement i de la mort de tots els éssers vius. Estimar és abraçar l'Univers amb els braços de la vida. En definitiva, estimar és conèixer la vida.

Maitia, nun zira? 

Nik ez zaitut ikusten
ez berririk jakiten
nurat galdu zira?
Hala kanbiatu da
zure deseina?
Hitz eman zenereitan
ez behin, bai berritan
enia zinela!
Ohikua nauzu
ez nauzu kanbiatu
bihotzian beinin hartu
eta zu maitatu.
Aita jeloskor batek
dizu kausatu.
Zure ikustetik
gehiago mintzatzetik
hark nizu pribatu.

On ets, estimada?
No et veig
ni tinc notícies teves,
potser t'has perdut?
potser ha canviat
el teu designi?
Em vas prometre
una i altra vegada
que eres meva.

Sóc la de sempre,
no he canviat,
el meu cor
va decidir estimar-te a tu.
Un pare gelós
és el responsable de tot.
Ell em priva
de veure't
i parlar amb tu.

Sant Jordi 2009

Aquell que és amic teu

L'amistat neix de la voluntat que sentim per estar envoltats de persones amb qui compartir pensaments, valors, objectius; en definitiva, de persones amb aqui compartir el camí de la vida. Tanmateix, sabem que no tothom es convertirà en amics nostres ni nosaltres ens convertirem en amics de tothom.
No busquis l'amistat en aquells que es dediquen a donar consells no demanats, en aquells que et roben la llibertat, que et converteixen en el seu esclau, en aquells que t'omplen de regals per sentir-te, llavors, en deute amb ells, en aquells que a esquena teva escampen mentides. "Aquells" no seran els teus amics.

Cerca l'amistat en aquell que escolta el teu cor i fa tot el possible per comprendre't, en aquell que et parli de la veritat, sense fer-la servir com a arma, en aquell que vol la teva prosperitat i no es dedica a buscar les teves mancances o limitacions, en aquell que et deixi ser tal i com ets, sense jutjar-te ni acusar-te. I amb el temps "aquell" es convertirà en amic teu i quan això passi, estima'l i cuida'l molt i no dubtis en ser també el seu amic.
Converteix l'amistat en un cel estrellat. Les estrelles no sempre es veuen però sabem que hi són. Els amics encara que no els tinguem molt aprop, sempre hi són, sempre podem comptar amb ells i ells poden comptar amb nosaltres.

Tu que m´has vist caure a terra

tu que sempre m´has trobat

en les nits de lluna plena

dormint en el teu sofà

Tu m´ajudes sense presses

si cal deixes el que tens

m´obres sempre casa teva

perquè no em quedi al carrer

Ens fem vells però no hi ha pressa,

entre copes em vas dir,

col·locats quasi com sempre

sense un duro però amb estil

No desitjo una altra cosa

el meu món, els meus amics

i la vida no em fa nosa

mentre tingui un ros als dits

Entre mig de vells poemes

de la glòria del passat

he trobat aquesta història

per la nostra amistat

que potser havies oblidat.

D'UN AMIC PER TOTS ELS MEUS AMICS

Sort en el treball

El treball anònim d’una sola persona, sense fer gaire soroll, fet amb gran professionalitat i constància, dia rere dia, ens ajuda a sentir-nos millor, ens fa més planer el camí per a enfrontar-nos a situacions, unes més difícils que d’altres, i ens alleugera de l’angoixa que sentim. Tot això s’aconsegueix barrejant equitativament una bona dosis de professionalitat i una bona dosis de comprensió amb un bon raig d’estima a l’hora de ser tractats.
No ens hem d’oblidar del verb “estimar”. Com a tal l’hem de veure actuant, l’hem de veure en acció. I com es fa ? fent coses que ajudin a millorar els sentiments de dins nostre i dels altres. La paraula “amor” és el seu complement directe. És el nom a què li donem al fet d’estimar.
En el meu cas, aquest treball silenciós m’ha aplanat el camí, m’ha alleugerat el meu sentiment de culpabilitat per tot allò que m’estava passant . No era el moment de buscar actituds que haguessin pogut evitar-ho. Ha esvaït els perquès de la meva ment, els perquès de tot plegat. El temps no s’aturà, el seu pas no deixà gaires estones per a la reflexió. No hi havia temps per a pair. Les circumstàncies no ho van permetre.
Potser, el seu treball passi inadvertit per a molts, però, n’estic segura, que no deixa indiferent a molts altres. El seu tarannà professional barrejat amb molta comprensió cap a la persona, la seva dedicació amb amor, el fet d’entendre que el “destinatari” del teu treball és un ésser humà amb un cor que batega, amb sentiments, amb patiments, amb emocions a flor de pell és el que ha permès arribar al cor dels que hem tingut la “sort” d’estar a les seves mans; ja sigui per a curar-nos o ja sigui per a portar una nova vida.
En aquests darrers mesos, no he deixat de sentir alguna veu desconeguda reconèixer la seva vàlua. Expressions en veu alta, que no són necessàries reproduir-les ara i aquí, cap al seu bon fer han estat escoltades. Si be no sóc una d’aquelles que expressen tots els seus sentiments, d'una forma més o menys similar, en la meva ment també s'hi han resguardat aquests pensaments. I si més d’una persona ho pensa, deu ser per alguna cosa.
Acceptar el trobament de la gratificació al final del camí i no al començament li ha d’aportar la suficient satisfacció per a continuar estant al servei de les persones i no al servei del seu treball. Ella pensa més allà de si mateixa. O això és el que en penso..
Des d’aquí, li desitjo tota la sort que és mereix en tots els àmbits de la vida i si, avui per avui, és en el treball on cal superar algun obstacle, llavors que aquesta “sort” hi actuï ja.

De les versions que s'han fet del "Que tinguem sort" d'en Lluís Llach he escollit aquesta amb Pedro Guerra perquè es demostra una vegada més que el més important som la gent dels pobles i nosaltres som els únics capaços de retallar les distàncies i eliminar la intolerància entre cultures. Que la llengua no allunya sinó que apropa. En aquest cas ha estat el català com podria haver estat al revés.

Taller de ceràmica: Peça 2

Aquesta secció l'he deixat una mica abandonada per tot el que m'ha passat aquests darrers mesos. En aquest temps he exterioritzat més els meus sentiments deixant de costat altres aspectes de la meva vida. A més, ha coincidit que no he pogut anar al taller. Si tot va bé, aviat hi tornaré a ser. Ho trobo a faltar.
Parlem del "tema". Aquesta segona peça està feta amb la tècnica dels "xurros" o "macarrons". Vaig tenir que fer uns "xurros" més o menys de la mateixa mida. El més difícil era aconseguir que quedessin el més rodons possibles. Ostres !! Aquí, a vegades, quan quasi estaven au !! em quedaven aplanats... Apa ! Desfer i tornar-hi: un tros de fang i pressionant contra la taula i amb els dits estessos i el palmell de la mà anar estirant la pasta. Quan n'hi havia uns quants de fets, els anava posant un a sobre l'altre a la base feta també en "xurros" (com un cargol pla). Després amb una eina anava aplanant els xurros per on s'ajuntaven verticalment i horitzontalment. Es va pulir la peça i es va fer una primera cuita al forn (bizcochado). Dies més tard va tocar decorar-la i esmaltar-la. Aquí vam decidir fer-ho només per dins. Per dins per si es volia posar-hi aigua. Aquesta va ser la primera peça al taller i es nota. A dins m'hi varen quedar algunes esquerdes i això és perquè no vaig ajuntar prou bé les peces que anava superposant. També es nota molt una "certa" irregularitat".

Peça 2. Plat amb tècnica de xurros (2008)

Records especials

Dins la meva capseta també hi ha un racó pels regals especials. Tot i que cada un té el seu carisma, aquests aporten una sensibilitat diferent pel moment en què els he rebut o perquè la persona que me'ls ha donat em volien expressar alguna cosa més.

La fada de l'amistat "Anneta".

Me la va regalar la meva cunyada i el meu germà en un nadal molt especial ja que feia poc que havia mort el meu pare i em sentia molt buïda. El nom d'"Anneta" li vaig posar perquè la meva iaia paterna es deia Anna, però tothom la coneixia per l'Anneta. Era la iaia que va viure a casa nostra fins que ens deixà quan jo tenia uns 6 anys. Tot i que era molt petita encara recordo les seves macedònies o el seu xucamulla (pa xucat en vi i sucre...) per berenar quan arribàvem de l'escola. Ara la tinc a la sala d'estar on la puc veure sempre i li explico coses meves.

Els gnoms pagesos.

Aquests me'ls van regalar dues amigues molt especials: la Montse i l'Anna (germanes). Amb l'Anna vam viure juntes l'experiència de ser "pilots" de la UOC. Tota una novetat per aquella època de l'any 1995. Les dues varem viure el fet ser seleccionades amb el grup de 100 persones per la Diplomatura d'Empresarials. Vam compartir les trobades a Mataró, Girona, Manresa, Reus i als darrers anys a Bellaterra o a Barcelona.. La seva família em varen acollir amb els braços oberts. La Montse, s'incorporà una mica més tard però a ella també la connec perquè treballem juntes. Són dues persones molt fidels i sinceres.

Fer dels somnis una realitat

En aquests moments, m’agradaria ser el meu propi geni. No vull viure pendent de la màgia, de la sort o de les constel•lacions estel•lars: Vull aconseguir el meu somni !.

La meva felicitat esdevindrà si puc obtenir les coses desitjades. 

Tinc clar que l’èxit no és una parada, és un viatge. No és tant aconseguir tot allò que desitjo sinó experimentar l’alegria i l’optimisme que m’envolta quan vaig fent el camí per arribar-hi.

El meu desig és possible, me’l mereixo i me l’haig de poder permetre. Difuminar la por al desengany si no l’aconsegueixo. Més tard o més aviat, cada cosa anhelada serà atesa. Paciència i confiança !, cada cosa esdevé quan li toca. No seré jo que posi resistència a la meva felicitat.

“Desitjar” ha de ser una motivació per a aconseguir allò somniat. Cal dotar al desig de la importància justa, ni excessiva ni reduïda. Només així obtindré la il•lusió necessària per anar fent camí. No n’hi ha prou amb posar molta empenta al començament per acabar abandonant el somni. Cal tenir paciència, caminar poc a poc. Així serà més fàcil sortejar els obstacles que puguin aparèixer. Cal que estigui animada, no en aparença sinó en profunditat. El meu desig no és una necessitat bàsica i ja està: És un somni !. M’envolto de les coses de gran bellesa interior com ara: una bonica cançó, una passejada pel mar o per la muntanya, la visualització dels records més entranyables, ...

Fer realitat el somni no depèn de la meva ànima. Ella no m’ajudarà ni em donarà consells. Ella només m’ensenyarà el camí a seguir. El somni es farà realitat pas a pas. Només haig de donar una volta per la meva vida per adonar-me que alguns dels somnis s’han fet realitat; d’altres, potser no. Però el camí recorregut ha estat intens, vibrant, emocionant i enriquidor. Un primer pas és demanar-lo al meu interior. No cal desvariar sobre el futur. De qualsevol oportunitat, em cal treure’n profit; de qualsevol oferiment d’ajuda, em cal acceptar-lo; de cada un dels passos que m’apropin al somni, em cal estar agraïda.

El meu somni :

“Que la fada faci realitat el desig de l’”Àngel””

D’una crisi a una oportunitat

Al llarg de la nostra vida ens trobem en moments incerts, en moments on la nostra vida d’abans ja no és possible i la nova encara ens ha d’arribar. Són moments de reflexió i de recerca interna on cal descobrir com de meravellosos som. D’aquest sentiment de por, d’aquesta sensació de dolor en sortirem més forts.“Recorda que l’hora més fosca sempre és la que precedeix a l'alba”- proverbi sefardí -. La vida ens posa davant de situacions que no hem cercat, de situacions que no esperàvem. En pocs moments, tots els fonaments de la nostra vida, que pensàvem que eren estables, es mouen d’una forma molt intensa. Aquests canvis sobtats poden provocar una crisi personal que ens fa sentir que res serà igual, ens poden fer perdre la nostra seguretat. En alguns d’aquests moments em semblava que l’únic que havia après era a odiar i a desconfiar de tot el món. Estava amargada, plena de ràbia i enfonsada per tot allò que mai havia somniat que em podia passar, per sentir-me totalment sola, aïllada de tots aquells que llavors creia companys, encara que fossin de feina. Em sentia desorientada, descol•locada i perplexa. El meu cos era una barreja d’emocions de por, impotència, tristesa, desesperança i ràbia. Era difícil entendre el que passava, prendre decisions i pensar amb objectivitat. Volia estar sola; bé de fet, em sentia així. Pensem que res serà igual com abans. I així és. En aquesta situació arribà el silenci. Estar callada semblava que era la millor solució, estar tancat en un mateix era millor que obrir-se i explicar el que passava. I així és. Si obria la boca pitjor, si la tancava també. Res anava bé als altres. Aquesta crisi em va posar davant un dilema amb només dues sortides possibles: quedar-me estancada en tot allò que passava o fer servir el que passava com a trampolí cap un futur millor. (“el que ofega a algú no és caure’s a un riu sinó romandre en ell” – Paulo Coelho -) Era una dona plena d’alegria que vaig patir molt (alguns deien que també estava plena d’amor, però això ho han de dir els altres). Tot i que al principi, semblava que em convertiria en una persona trista i amargada, tot i que al començament en vaig estancar amb el que m’havia passat , em vaig adonar que no seria feliç, no volia que sempre més m’acompanyés aquesta ràbia, volia ser feliç, ja m’havien fet prou mal. Per això, de tot plegat em vaig sortir reforçada. Volia sentir-me alegre de nou. Vaig començar perdonant als companys pensant que ells devien sentir por i que tenia que estimar-los acceptant com són. Vaig deixar passar una mica més de temps, però al final vaig saber perdonar a la companya de feina que m’havia ofegat. Vaig entendre que era una persona amb l’ànima malalta i el meu cor va sentir compassió per a ella. Desitjo que aquesta persona trobi la pau en el seu interior, i pugui sentir-se més tranquil•la amb ella mateixa. Tot plegat, m’ha fet ser millor persona, ser més agraïda per tot el que tinc i sentir més estima per a tots els que m’ajuden. Intento no jutjar als altres ni tampoc a mi mateixa. Tot allò que se’n diu de mi intento no agafar-m’ho com quelcom personal sinó com un procés propi de qui ofèn. Treballo per tal que el meu sentiment d’amor em protegeixi i em faci més humil, més compassiva i més receptiva. “L’home només es descobreix a si mateix quan es mesura contra un obstacle” – (“El petit Príncep” d’Antoine de Saint-Exupéry). Per aquesta crisi he après a moure’m, a avançar i a aprendre. He destinat el temps a reflexionar, a fer autocrítica i a fer-me més forta, he crescut com a persona. Estava dins la foscor, però buscant vaig trobar la llum, la manera de tirar endavant: em vaig transformar. Sempre que acaba un conte en comença un altre. Sense garanties que sigui millor que el que deixem darrera però segur que serà diferent i que ens aportarà coses noves, experimentarem de nou. PD: Dedicat al temps transcorregut entre el 2001 i el 2003 i als dies dels mesos de juliol i agost de 2007

Aniversari de la Martona

Avui fa una pila d'anys -14- que vares entrar a la meva vida. Em vas omplir el meu cor d'aquella part d'alegria, d'aquell tros d'amor que li faltava. L'altra part, l'altre tros ja el va omplir la teva germana gran. Ja diuen que l'amor creix amb més amor. I això és el que va passar en mi: el meu cor es va duplicar per acollir la teva bellesa.

Et vas convertir en la meva guia, em vas emplenar el camí de pedretes perquè no em perdés. Per això en un dia tan especial per a tu, però molt més per a mi, et volia dedicar aquest poema:

Ets un oasi en el desert

d'on ve l'oratge en què t'escric.

Ets una sínia de colors

on gira i gira el meu desig.

Ets art i part de mi...

Ets el meu temps que va passant

qui dóna ritme al meu respir.

En el meu dubte ets la llum,

combat dolcíssim al meu llit.

Deu anys i sembla ahir...

Si ha fet calor, m'he capbussat

en una platja dels teus ulls.

I si fa fred, trobo recer

a la vall dolça que duu just

al centre del teu pit.

Que els déus ens deixin veure'ns envellir.

(Poema de Joan Isaac)

Una llegenda viva

Paolo Cesare Maldini

Dies enrere em vaig trobar llegint una notícia que m’ha portat la tristesa al meu interior: Paolo Cesare Maldini es retirarà a finals de temporada.

No parlaré del seu palmarès esportiu. D’això ja hi ha un munt de pàgines web que em parlen, unes més encertades que d’altres, unes més detallades que d’altres,... però totes fetes amb l’admiració que senten molts per la seva trajectòria esportiva.

Maldini es va convertir en el meu ídol de futbol. Els que em coneixen es preguntaran però no era en Laudrup ?. Em sap greu però no. De Laudrup li admirava l’elegància amb què jugava la pilota, semblava un “senyor” dins el camp, sense despentinar-se. Laudrup era la intel•ligència 100% pura dins un camp de joc. En canvi, Maldini representava i representa l’esforç, la lluita, el treball amb dosis d’intel•ligència. Maldini ha treballat i contínua treballant per l'equip, essent conscient que amb el seu esforç individual, li arribaria la seva recompensa personal i la de tot l'equip. Era i és suficientment intel•ligent per saber donar el màxim de si mateix. Un jugador entregat als seus colors: el Milà, on va debutar allà l’any 1985, el 20 de gener, quan tenia 16 anys i jo 20.

Encara recordo les fotos dels cromos, les fotos amb la seva, aleshores, novia: Adrianna Fossa (model veneçolana) i que després es convertí en la seva esposa per allà el 1994. Fa poc em vaig assabentar que tenia dos fills: en Christian i en Daniel, i que el fill gran té reservat el número 3 del seu pare. Perquè els entesos diuen que té fusta de crack, però també he vist a Youtoube un video del petit de 5 anys i quina coordinació que té!. Quina sort !, el nom de Maldini el sentiré tota la meva vida i podré gaudir veient-los jugar. Si arribo a la vellesa, continuaré gaudint dels Maldini’s. Perquè estic segura que hi arribaran. Amb un pare que té molt clar que ningú regala res, que un s’ho ha de treballar durament i amb una mare que, també, segur que pensa igual (ja que si no fós així, no sé si ell se n’hauria enamorat).

En la vida familiar

El futur i el passat

El futur i el present

En definitiva, Maldini és un exemple dins i fora dels camps de joc. S’ha mantingut fidel a les seves creences, ha sabut mantenir la seva vida privada, tal i com ha de ser. Si no, pensem en nosaltres mateixos... Eh que no pregonem als quatre vents la nostra vida... tots tenim una professió i tots tenim una vida i cada part de nosaltres l’hem de preservar. És un mirall al qual tots ens hi hauríem d’aturar un cop al dia. És una persona que s’ha convertit en famosa sense fer gens d’escàndol, sense fer pràcticament gols (uns 7), sense fer cap declaració polèmica o fora de to. No ha tingut cap embolic (no cal dir noms, però tothom conèixer aquests mal anomenats “mediàtics” que surten a la premsa “rosa” perquè han sortit de copes, han tingut accidents, problemes de parella,...), ni per sortir de nit ni per “embolicar-se” amb alguna dona. Això si, la premsa no els hi interessa. És clar ! deuen pensar que és avorrit perquè no els hi dóna peix per menjar. Ja sabem que la bona notícia no es ven.
Paolo ha tingut la virtut de deixar de ser el fill de Cesare i convertir a Cesare en el pare de Paolo. Per arribar a jugar més de 1.000 partits també ha tingut la sort de cara pel que fa a les lesions (cap trencament muscular, cap distensió de lligaments). Però, Maldini ho ha tingut tot: tècnica, s’ha sabut cuidar, intel•ligent, descansar per poder rendir, lluitar contra les temptacions (que segur que n’hi ha hagut, especialment, de dones). Alguns poden pensar que no se sap tot, però si no expliqueu-me com una persona pot anar a buscar plaer a altes hores de la nit i al matí està fet una fera en els entrenaments. I tot això, és així perquè sinó hauria portat la cinta de capità tants i tants d’anys. Deu ser, perquè ell no ha fallat al grup de persones que han passat pel Milà en tots aquests anys. Jo em quedo amb una frase seva: “He jugat centenars de partits, però el més bonic no és el nombre de partits que juguis, si no jugar-los tots amb la mateixa camiseta. En el Milà he trobat tot el que un jugador vol perquè per a mi el Milà és el màxim”.

Atrapades en el mirall

Qui no ha tingut problemes a l'hora d'expressar-se en públic ?, Qui no ha sentit por per parlar davant de molta gent ? Què hi ha al darrera d'aquesta dificultat ?.

El creure que és millor està en silenci perquè la nostra opinió no té cap valor en fa pensar en la incapacitat de reconèixer la nostra pròpia vàlua, minvant així la nostra autoestima. En el meu cas, sento com si estigués dins un "corsé" que m'apreta tant i tant que m'ofega.

Les dones tenim unes particularitats en el nostre fer, que influeixen en la discreció, en la timidesa i en l'adaptació, i és el paper decisiu que juga l'estètica: Una dona ha de ser guapa !. I com mesurem aquesta bellesa física ?. Ho fem pensant que totes les dones han de tenir unes mesures "ideals", el pes perfecte, un somriure i un vestuari adequat a la moda del moment.

Dècades enrera, aquests pensaments eren molt més forts, el "corsé" ens ofegava totalment. Però, tot i que ara s'ha afluixat una mica, hores d'ara encara sentim inseguretat perquè la societat encara valora aspectes masculins com la força, la capacitat d'exigència i l'obligació de triomfar.

Quan sé que m'haig de posar davant d'un grup de persones per a parlar oralment, el fet de pensar que totes les mirades cauran sobre meu, que allà dalt estaré desprotegida i abandonada i que els altres veuran tot el nerviosisme que tinc i això farà crèixer, encara més, la por, la inseguretat i el convenciment de que estic en un nivell inferior. De vegades, aquest sentiment d'inferioritat és tan gran que qualsevol elogi no té cap efecte positiu en mi. Tot i que sé que aquesta postura interna d'inferioritat és "la culpable" de la por a parlar en públic. Tot plegat fa que em senti obligada a ser perfecta.

Si em deixés de donar ordres com: "tinc que dir més coses", "haig de mirar de no posar-me en ridícul",... m'adonaria de com sóc i tornaria a ser normal, senzilla, aprendria a acceptar els riscos, a acceptar-me tal i com sóc amb tots els sentiments que això comporta: dolor, vergonya, ràbia, dubtes, desprotecció... Què complicat és tot plegat ! Què fàcil és expressar-se aquí ! I què difícil és aplicar tots aquest raonaments !.

No a la vergonya: "Atrevir-se a ser un mateix"

Per què sento vergonya ?.
Els entesos defineixen la vergonya com una resposta emocional a una percepció negativa d'un mateix. El sentiment de culpa sorgeix quan valorem negativament un acte que hem fet ("He fet una cosa malament"); en canvi, la vergonya sorgeix quan valorem negativament alguna cosa d'un mateix. Però, també cal que algú ens miri i que nosaltres pensem que també ens fa el mateix judici negatiu respecte a nosaltres. Ostres, com de complicat és això !. Si, si, sembla difícil però com de fàcil és sentir-la.
Però, que s'hi amaga darrera la vergonya ?. La resposta la trobem en la gran exigència que hom s'imposa: "Jo hauria ser de tal o de qual manera". I és quan ens comparem amb aquest "ideal" i ens adonem que estem lluny d'assolir-lo que ens valorem negativament. Hauríem de veure que ningú és infal·lible, fort, segur,... tots tenim les nostres mancances, les nostres misèries. Per a allunyar-nos de la vergonya cal reconèixer que som imperfectes, fal·libles. Però això no vol dir que no siguem dignes.
Aquest sentiment hauria d'anar acompanyat d'una altra actitud: "cal atrevir-se a ser un mateix", sense tenir por a que algunes persones ens rebutgin ja que sempre hi haurà algú que ens acceptarà tal i com som: hem de tenir més respecte per a nosaltres mateixos.
Moltes vegades, som molt més durs en nosaltres mateixos que ho serien els altres. Si ens mostrem tal i com som, segur que trobem una estima impensable que ens calmarà les nostres ferides.