D’una crisi a una oportunitat

Al llarg de la nostra vida ens trobem en moments incerts, en moments on la nostra vida d’abans ja no és possible i la nova encara ens ha d’arribar. Són moments de reflexió i de recerca interna on cal descobrir com de meravellosos som. D’aquest sentiment de por, d’aquesta sensació de dolor en sortirem més forts.“Recorda que l’hora més fosca sempre és la que precedeix a l'alba”- proverbi sefardí -. La vida ens posa davant de situacions que no hem cercat, de situacions que no esperàvem. En pocs moments, tots els fonaments de la nostra vida, que pensàvem que eren estables, es mouen d’una forma molt intensa. Aquests canvis sobtats poden provocar una crisi personal que ens fa sentir que res serà igual, ens poden fer perdre la nostra seguretat. En alguns d’aquests moments em semblava que l’únic que havia après era a odiar i a desconfiar de tot el món. Estava amargada, plena de ràbia i enfonsada per tot allò que mai havia somniat que em podia passar, per sentir-me totalment sola, aïllada de tots aquells que llavors creia companys, encara que fossin de feina. Em sentia desorientada, descol•locada i perplexa. El meu cos era una barreja d’emocions de por, impotència, tristesa, desesperança i ràbia. Era difícil entendre el que passava, prendre decisions i pensar amb objectivitat. Volia estar sola; bé de fet, em sentia així. Pensem que res serà igual com abans. I així és. En aquesta situació arribà el silenci. Estar callada semblava que era la millor solució, estar tancat en un mateix era millor que obrir-se i explicar el que passava. I així és. Si obria la boca pitjor, si la tancava també. Res anava bé als altres. Aquesta crisi em va posar davant un dilema amb només dues sortides possibles: quedar-me estancada en tot allò que passava o fer servir el que passava com a trampolí cap un futur millor. (“el que ofega a algú no és caure’s a un riu sinó romandre en ell” – Paulo Coelho -) Era una dona plena d’alegria que vaig patir molt (alguns deien que també estava plena d’amor, però això ho han de dir els altres). Tot i que al principi, semblava que em convertiria en una persona trista i amargada, tot i que al començament en vaig estancar amb el que m’havia passat , em vaig adonar que no seria feliç, no volia que sempre més m’acompanyés aquesta ràbia, volia ser feliç, ja m’havien fet prou mal. Per això, de tot plegat em vaig sortir reforçada. Volia sentir-me alegre de nou. Vaig començar perdonant als companys pensant que ells devien sentir por i que tenia que estimar-los acceptant com són. Vaig deixar passar una mica més de temps, però al final vaig saber perdonar a la companya de feina que m’havia ofegat. Vaig entendre que era una persona amb l’ànima malalta i el meu cor va sentir compassió per a ella. Desitjo que aquesta persona trobi la pau en el seu interior, i pugui sentir-se més tranquil•la amb ella mateixa. Tot plegat, m’ha fet ser millor persona, ser més agraïda per tot el que tinc i sentir més estima per a tots els que m’ajuden. Intento no jutjar als altres ni tampoc a mi mateixa. Tot allò que se’n diu de mi intento no agafar-m’ho com quelcom personal sinó com un procés propi de qui ofèn. Treballo per tal que el meu sentiment d’amor em protegeixi i em faci més humil, més compassiva i més receptiva. “L’home només es descobreix a si mateix quan es mesura contra un obstacle” – (“El petit Príncep” d’Antoine de Saint-Exupéry). Per aquesta crisi he après a moure’m, a avançar i a aprendre. He destinat el temps a reflexionar, a fer autocrítica i a fer-me més forta, he crescut com a persona. Estava dins la foscor, però buscant vaig trobar la llum, la manera de tirar endavant: em vaig transformar. Sempre que acaba un conte en comença un altre. Sense garanties que sigui millor que el que deixem darrera però segur que serà diferent i que ens aportarà coses noves, experimentarem de nou. PD: Dedicat al temps transcorregut entre el 2001 i el 2003 i als dies dels mesos de juliol i agost de 2007