Sort en el treball

El treball anònim d’una sola persona, sense fer gaire soroll, fet amb gran professionalitat i constància, dia rere dia, ens ajuda a sentir-nos millor, ens fa més planer el camí per a enfrontar-nos a situacions, unes més difícils que d’altres, i ens alleugera de l’angoixa que sentim. Tot això s’aconsegueix barrejant equitativament una bona dosis de professionalitat i una bona dosis de comprensió amb un bon raig d’estima a l’hora de ser tractats.
No ens hem d’oblidar del verb “estimar”. Com a tal l’hem de veure actuant, l’hem de veure en acció. I com es fa ? fent coses que ajudin a millorar els sentiments de dins nostre i dels altres. La paraula “amor” és el seu complement directe. És el nom a què li donem al fet d’estimar.
En el meu cas, aquest treball silenciós m’ha aplanat el camí, m’ha alleugerat el meu sentiment de culpabilitat per tot allò que m’estava passant . No era el moment de buscar actituds que haguessin pogut evitar-ho. Ha esvaït els perquès de la meva ment, els perquès de tot plegat. El temps no s’aturà, el seu pas no deixà gaires estones per a la reflexió. No hi havia temps per a pair. Les circumstàncies no ho van permetre.
Potser, el seu treball passi inadvertit per a molts, però, n’estic segura, que no deixa indiferent a molts altres. El seu tarannà professional barrejat amb molta comprensió cap a la persona, la seva dedicació amb amor, el fet d’entendre que el “destinatari” del teu treball és un ésser humà amb un cor que batega, amb sentiments, amb patiments, amb emocions a flor de pell és el que ha permès arribar al cor dels que hem tingut la “sort” d’estar a les seves mans; ja sigui per a curar-nos o ja sigui per a portar una nova vida.
En aquests darrers mesos, no he deixat de sentir alguna veu desconeguda reconèixer la seva vàlua. Expressions en veu alta, que no són necessàries reproduir-les ara i aquí, cap al seu bon fer han estat escoltades. Si be no sóc una d’aquelles que expressen tots els seus sentiments, d'una forma més o menys similar, en la meva ment també s'hi han resguardat aquests pensaments. I si més d’una persona ho pensa, deu ser per alguna cosa.
Acceptar el trobament de la gratificació al final del camí i no al començament li ha d’aportar la suficient satisfacció per a continuar estant al servei de les persones i no al servei del seu treball. Ella pensa més allà de si mateixa. O això és el que en penso..
Des d’aquí, li desitjo tota la sort que és mereix en tots els àmbits de la vida i si, avui per avui, és en el treball on cal superar algun obstacle, llavors que aquesta “sort” hi actuï ja.

De les versions que s'han fet del "Que tinguem sort" d'en Lluís Llach he escollit aquesta amb Pedro Guerra perquè es demostra una vegada més que el més important som la gent dels pobles i nosaltres som els únics capaços de retallar les distàncies i eliminar la intolerància entre cultures. Que la llengua no allunya sinó que apropa. En aquest cas ha estat el català com podria haver estat al revés.